14/02/2016

La revolució tranquil·la

4 min
Il·lustració

En el seu llibre Autobiografia no autoritzada, Jacques Séguéla, el gran publicista de la política francesa, explica que el que va ser probablement el millor eslògan de la comunicació política al seu país va estar a punt de no néixer. L’equip que preparava les eleccions presidencials de François Mitterrand l’any 1981 estava a punt de descartar-lo com a idea força quan l’Esfinx va entrar a la sala i, amb aquella autoritat que desprenia, va reclamar el seu vot de qualitat. Era la seva campanya i ell triava l’eslògan. Mitterrand va guanyar les eleccions a l’Elisi encarnant “la força tranquil·la” i no sense complicacions va allunyar-se dels comunistes i de la nacionalització de la banca per convertir-se en un dels referents de la socialdemocràcia a Europa durant dècades.

Els eslògans polítics quallen i acostumen a portar els líders a la victòria electoral quan són creïbles i saben expressar un moment i un estat d’ànim col·lectiu. “La força tranquil·la” de la França dels vuitanta expressava un desig que no té res a veure amb el molt pràctic “A chicken in every pot. A car in every garage” [Un pollastre a cada olla i un cotxe a cada garatge] de Herbert Hoover als Estats Units del 1928. Hoover connectava amb unes necessitats bàsiques de benestar i creixement econòmic. Pretenia encarnar la prosperitat. Mitterrand, en canvi, prometia a França una transformació, una il·lusió menys tangible al ritme i amb la intensitat que reclamava el seu electorat.

Pensava en la idea de la força tranquil·la mentre acompanyava el president Carles Puigdemont, amb qui l’ARA va passar una jornada completa de feina dimecres passat. Puigdemont no és Mitterrand. Aparentment, les seves personalitats i itineraris vitals no tenen res a veure. Però Puigdemont expressa amb tranquil·litat un canvi revolucionari a Catalunya.

Després d’anys de tensió i d’una campanya electoral ferotge, el mateix president de la Generalitat admet que “les condicions meteorològiques han canviat i ha baixat la pressió atmosfèrica”. El que no precisa és quant durarà l’anticicló a Catalunya i es reprendran els trons i els llamps a Madrid.

El discurs de Puigdemont beu dels millors valors de la política local: proximitat, diàleg, pacte, resultats visibles per al ciutadà que demana explicacions.

Puigdemont llegeix Maquiavel, però ho admet amb recança, i adverteix l’interlocutor: “No estic disposat a practicar el cinisme”, “No comparteixo la veneració d’aquests codis d’El Príncep o de L’art de la guerra (de Sunzi)”, “Em nego a acceptar que la sofisticació hagi de ser cínica”. El president de la Generalitat prefereix expressar una aproximació idealista als objectius polítics amb una visió quasi romàntica. És una combinació d’idealisme i pragmatisme. Un idealista que sempre ha cregut en la independència. Però un jove idealista que va abandonar el Fossar de les Moreres per integrar-se a les joventuts de CDC quan era el partit del peix al cove. Un pragmàtic que assegura que va acceptar no veure mai la independència a canvi que sigui possible. És a dir, el temps condicionat a la majoria, que es construeix amb generacions i proves de la impossibilitat de relació constructiva i respectuosa amb el poder de l’Estat.

Però quina és la majoria suficient per culminar el procés? “La que passi del 50%”, diu el nou president de la Generalitat. Sap que la situació actual no és suficient per proclamar la independència i la buscarà amb bon govern i un procés participatiu que ha de dibuixar un país exemplar que resolgui el que no agrada de la política espanyola. Sembla una feina ingent, que haurà de posar del revés un país sense llei electoral pròpia, que també té corrupció, que ha de construir les estructures necessàries per funcionar amb els millors estàndards europeus.

Les majories dependran del canvi proposat, però també de les complicitats que es teixeixin. El món Colau és clau per això. La demanda de referèndum compta amb un suport extraordinari a Catalunya. El que necessitarà Puigdemont per fer un pas més és que la mateixa majoria social el segueixi a les eleccions constituents. Per convicció o per avorriment de la inacció o més aviat l’oberta hostilitat de l’Estat en temes relatius a l’economia i la política.

Puigdemont comunica bé. És un periodista que fa bons titulars, com “Som una nació i no una resignació”, “La generació de la independència està a punt”, “Senyors de Madrid, anem passant!” Intenta ser pedagògic i proper.

El canvi que proposa és més que un canvi, una revolució. El canvi pot ser tranquil i la revolució depèn de l’amplitud de la majoria que li doni suport.

Posats a fer comparacions amb la política internacional, que apassiona al periodista Puigdemont, el president s’assembla més a l’home que França té a ara a l’Elisi que a Mitterrand. François Hollande va arribar al poder convertint en una virtut ser un tipus normal i també apel·lant al canvi i a la seva oportunitat. El seu eslògan el 2012 era “Le changement c’est maintenant” [El canvi és ara]. Carles Puigdemont té clar que és el moment i que el canvi és més que això, una revolució. Té 17 mesos per convèncer i construir la majoria suficient. De determinació no n’hi falta, i d’obstacles tampoc.

stats