L’OBSERVADORA

El risc de borbonejar

Carlos Lesmes té raó: la presència del rei en l’entrega dels despatxos als nous jutges no era un acte protocol·lari. Felip VI, per supèrbia o per mal assessorament, fa temps que ha oblidat el seu paper constitucional i que posa en perill la institució que pretén defensar. S’equivoca des de l’inici del seu regnat transformant el paper simbòlic i moderador que garantiria la supervivència de la Corona en un factor de desestabilització institucional. Felip VI va trencar el 3 d’octubre del 2017 el seu paper simbòlic i la neutralitat política que la Constitució li atorga, i ho ha tornat a fer ara arrenglerant-se amb el sector de la judicatura que, per encàrrec del PP i per hidalguía pròpia, va decidir potinejar, i deixar que les brutes mans del partidisme potinegessin, l’administració de la justícia.

Felip VI ha canviat l’ordre de l’article 117.1 de la Constitució que diu que “la justícia emana del poble i s’administra en nom del rei” i ha oblidat que només ha de ser un tampó, un visat sense cap voluntat personal més enllà de la que li expressi el govern elegit pels ciutadans, com diu l’article 56, que preveu la nul·litat de qualsevol dels seus actes que no compti amb l’acord governamental.

Ideologia

Dient-li a Lesmes, president del Tribunal Suprem i del CGPJ, que li hauria agradat ser a l’entrega de despatxos a l’Escola Judicial a Barcelona, Felip VI sabia que les seves paraules podien ser filtrades, com ho van ser, i no va tenir interès en mantenir la més mínima prudència. Com tampoc no en va tenir el vocal del CGPJ José Antonio Ballestero amb l’absurda petició de fer, amb “tota moderació i amb tota convicció”, un “Visca el rei” que van secundar els futurs administradors d’una justícia massa sovint i massa descaradament administrada des de la ideologia i no des de l’equilibri.

Amb el comportament dels seus alts representants, els jutges que s’incorporen de nou a la carrera veuen justificades -i en bona part les secunden- actituds impròpies d’esbravament ideològic que no serien acceptables en els països de l’entorn. Una cosa és que a la carrera judicial hi accedeixin més aspirants conservadors per una qüestió sociològica, i l’altra que la reacció se n’apropiï.

Espanya viu una superposició de crisis amb un element en comú, que és el menyspreu a la raó, la impossibilitat de fer diagnòstics comuns que deixin de banda l’emocionalitat i la intensitat de les conviccions per progressar i assumir els canvis que permeten ajustar criteris diferents. Espanya està malalta per la incapacitat de pactar, perquè s’entén l’exercici del poder com una imposició, un trágala, i el diàleg i l’acord com una capitulació. La greu crisi sanitària i la greu crisi institucional comparteixen aquest mateix mal.

El resultat és que la presidenta de la Comunitat de Madrid imposa la ideologia a la raó científica per prendre decisions sanitàries, i governa Madrid com un forat negre alimentat de recursos provinents de la resta de l’Estat i com si la seva autoritat irradiés la resta d’Espanya. L’Espanya dins d’Espanya absorbeix tots els recursos i totes les ambicions d’una dreta que no reconeix la legitimitat del govern de coalició, i que mai no ha fet oposició sinó obstrucció democràtica. En paraules de l’ Abc, “el govern de Sánchez és una amenaça cada cop més alarmant per a la continuïtat de l’Espanya constitucional” i Iglesias representa un “tenebrós guerracivilisme”. Un cop més, els guardians de la Constitució actuen com a enterradors seus.

Perfil baix

El rei, per la seva banda, hauria d’haver entès que la seva salvació era callar i somriure allà on l’hi demanés el govern, fins que una part de la població s’oblidés de la presumpta corrupció del seu pare i de la humiliant fugida de la justícia per aterrar en una gàbia d’or en una satrapia del Golf, mentre la seva examant va administrant píndoles d’informació letal. Els escàndols del pare no es compensen escorant-se a una dreta de la qual el seu propi pare va saber distanciar-se quan va veure que la seva estabilitat passava pel suport del PSOE a la seva institució. Felip VI hauria d’haver optat pel perfil baix perquè el seu desafiament al govern esquerda la seva legitimitat, i acostar-se a l’Església i a la judicatura polititzada només el deslegitimarà de cara a la majoria ciutadana.

Venen dies complicats amb la probable inhabilitació del president de la Generalitat i la sentència del cas del major Josep Lluís Trapero. Veurem si la justícia continua el camí del descrèdit o té la dignitat d’afrontar amb valentia el judici ni més ni menys que dels fets.