La teranyina
Molt sovint em ve a la memòria un conseller de la Generalitat dient-li a un dels principals ministres del govern espanyol que caldria que es fes a la idea que “Catalunya s’havia fet protestant”. No es referia a la protesta com a expressió d’indignació -potser, també- sinó principalment al fet d’haver passat per un període de reflexió i unes vivències que havien transformat les creences col·lectives. Expressava el convenciment que quan un es converteix, difícilment torna enrere. La realitat ha canviat els catalans i l’escenari mai no tornarà a ser el mateix per més que alguns il·lusos ho desitgin.
Després del cataclisme viscut entre l’1 d’octubre i la presa de possessió del govern del president Torra, Catalunya comença a despertar-se del trauma i tot just està palpant-se per reconèixer la gravetat de les conseqüències del xoc amb l’Estat. És el moment de fer el recompte de baixes i sospesar les forces per tornar a dissenyar una estratègia que vagi més enllà de solucionar la urgència del dia. En el capítol d’improvisacions i urgències s’inscriuen els dubtes expressats pel Govern abans de decidir si anava a Tarragona i la bona decisió de representar i liderar tots els catalans allà on calgui i davant de qui calgui. No suposa cap adhesió al paper de la Corona sinó admetre una realitat que no desapareixerà malgrat les expressions d’incomoditat o d’indignació.
Inesperadament, l’escenari a Madrid ha canviat i el govern central ha obert una nova etapa amb voluntat que no sigui provisional. L’objectiu de guanyar les eleccions en un parell d’anys empeny Sánchez a afavorir el desglaç amb la Generalitat i embastar una via de diàleg. Els socialistes tenen pressa perquè són conscients que tenen un temps limitat fins que el sobiranisme torni a estructurar-se i a posar de manifest que les seves aspiracions no depenen del color del govern que hi hagi a l’Estat.
L’objectiu més factible a hores d’ara és pactar l’acord del desacord. És a dir, asseure’s al voltant d’una taula i fer un llistat de greuges jerarquitzats entre els que es poden afrontar i negociar i els que caldrà tractar amb més temps, com que el punt final inclogui que els catalans puguin referendar allò que s’acordi.
En aquest camí, però, hi ha un primer i inexcusable obstacle que és l’existència de presos polítics i exiliats. En cap cas el seu trasllat a presons catalanes i la seva excarceració pot ser moneda de canvi, sinó un gest imprescindible perquè s’estableixi una relació de confiança entre les parts. Els presos són un factor desestabilitzador que condiciona el president Torra a l’hora de seure en una taula de diàleg, i Sánchez, Marlaska i la fiscalia ho saben. La irresponsabilitat en què va incórrer l’ara registrador de Santa Pola quan va externalitzar en la justícia la gestió de la crisi política més greu des de la Transició tindrà conseqüències que ens hauríem pogut perfectament estalviar. El balanç de la seva gestió es veurà per sempre enfosquit per l’ús que va fer de Catalunya fins que el fantasma de Ciutadans amenaçava amb devorar-lo.
Hi ha un altre obstacle que podem anomenar la mateixa teranyina. Alguns actors polítics importants del món sobiranista a Catalunya continuen construint des de la ficció. Tenen dificultats per llegir amb cruesa la situació. La dada fonamental que no hem de perdre de vista és el 47,5% d’independentistes. Molts més dels que molts haurien somiat mai i menys dels imprescindibles per poder aprofitar el que alguns anomenen una nova finestra d’oportunitat per a l’unilateralisme. Algunes veus, la principal la d’ERC des de la presó, han fet l’anàlisi crua dels resultats de l’octubre mentre altres tornen a teixir la teranyina sense parlar clar als ciutadans. El pitjor que li pot passar al sobiranisme no és que no sàpiga gestionar la frustració actual sinó que intenti negar la seva existència. De l’anàlisi dels errors propis i la consciència de la fortalesa de l’Estat en pot sortir una nova estratègia que aconsegueixi sumar més ciutadans a les tesis independentistes. Tard o d’hora molts arribaran al convenciment que l’Espanya federal no existirà mai per incapacitat intrínseca del nacionalisme espanyol. La gestió del mentrestant passa per recuperar les institucions, governar bé i posar en evidència quina és l’alternativa a l’Espanya imperial. Puigdemont ho sabia quan va demanar “paciència, perseverança i perspectiva” abans de marxar a Brussel·les. Una nova etapa passa també per assumir els costos d’un llenguatge més clar.
