La valentia de no enganyar-se

Comença una nova legislatura en condicions anòmales. L’hemicicle s’ha tornat a obrir després de la proclamació del 27 d’octubre, el mateix dia que l’article 155 ens va arrabassar les institucions, governades des d’aleshores per un partit minoritari a Catalunya. La cambra es reuneix en absència del candidat -a Bèlgica- més ben situat parlamentàriament per a la reelecció i del seu vicepresident i tres diputats, que han votat per delegació des de la presó. La constitució del Parlament s’ha fet entre negociacions i desmentiments de pactes per a la investidura de Puigdemont. Les converses basculen entre moments de realisme i la tàctica de l’estruç. Junts per Catalunya manté la promesa electoral i està disposat a forçar la investidura de Puigdemont fins a l’últim sospir, sabent que l’Estat farà inviable la presidència executiva. ERC modula el discurs condicionada per l’empresonament de Junqueras, les apel·lacions al realisme i el temor d’assumir els costos d’un canvi d’estratègia. En aquest context, el discurs polític de continuïtat entre Parlaments el va fer ahir Ernest Maragall, interpretant els resultats electorals com la confirmació de l’1-O però admetent haver “après la lliçó” de la reacció de l’Estat. La diferència en política la fa aquell que és capaç de parlar clar i d’actuar amb una combinació d’ideals i sentit del deure i de la realitat. Maragall va recomanar “resistència i intel·ligència” i, vist que l’objectiu és ara recuperar les institucions, caldria escoltar-lo atentament i abandonar els eufemismes.