La Catalunya independent els enxamparà reunits
BARCELONAComento que m'envien a cobrir la cimera del pacte fiscal i m'aconsellen que hi vagi carregada de paciència, taps per a les orelles, un detector de mentides (però que el tingui silenciat, per no molestar el personal), crispetes, cacauets i tomàquets madurs. També em recomanen que em prengui til·la, vàlium, tranquimazin i, si convé, drogues més dures que em permetin relativitzar la tragèdia. Ah: i que rellegeixi El castell , de Kafka, i així ho entendré tot. Almenys entendré que no hi ha res a entendre. Vaja, que no hi ha res a fer. "El pacte fiscal és una via morta", sento que diu algú. Però m'han avisat que avui a la Generalitat hi haurà intoxicadors, i jo no sé quina cara fan. Em costa distingir els qui lamenten que el famós pacte hagi nascut mort dels qui el voldrien matar abans d'hora.
A més, què coi, prefereixo ser optimista. És el meu aniversari, i vull creure que els senyors polítics tindran el detall de regalar-me el concert econòmic o la hisenda pròpia o vés a saber què. "Posats a demanar, demana la independència", em diu un amic via Facebook. "Tindràs sort si no et fan pagar res", fa un altre. L'Alexandra és realista: "Agraeix que no et regalin una baixada de sou, embolicada amb una reducció encara més gran del miniestat del benestar que ens queda". També hi ha els qui m'animen a muntar una festa i fer que els líders dels partits beguin i beguin fins a veure-ho clar.
D'entrada, ja m'han regalat l'oportunitat de sentir-me princesa per un dia. "A les cinc he de ser a Palau", he escrit en un WhatsApp, com si fos l'heroïna d'un conte de fades. Els d'origen humil tenim fantasies així. Tampoc entenc per què m'hi han fet arribar a les cinc en punt: ho he demanat per activa i per passiva, però m'han impedit entrar a veure els protagonistes a l'inici de la reunió. "Només mitjans gràfics", m'etziba la noia que em barra el pas. Li ensenyo la càmera de l'iPhone: no cola. Deuen témer que el pacte s'esguerri amb la meva presència. No n'he dut pas, de tomàquets. Sabria estar tan callada com ho estarà Oriol Pujol a quarts denou del vespre, dret i mut al costat de Duran.
En fora de joc i esperant
La trobada, doncs, es fa a l'estil Espe Aguirre: a porta tancada. I els periodistes quedem en fora de joc. Esperant. Esperant. Desesperant. "Estic segrestada a Palau", comunico als qui em truquen per felicitar-me. "No et pots queixar de celebració majestuosa", em diu l'Alba. I no em queixo: només penso que, si triguen gaire més a sortir, el sopar d'aniversari l'hauré de fer en un after hours . Ves que la Catalunya independent del 2014 no els enxampi encara reunits. Ja s'haurien pogut trobar a les deu del matí, els setze apòstols. "La primera ronda ha durat una hora i mitja", informa un col·lega. Parla d'intervencions a la cimera, no pas de cerveses. Hi ha previstes dues rondes i, després, xupitos . Ai, conclusions. Tanco els ulls, bufo unes espelmes imaginàries i formulo un desig.
