28/03/2012

Estima'm quan menys m'ho mereixo

3 min

L'amor incondicional es demostra quan les coses no van bé

"Estima'm quan menys m'ho mereixo perquè és quan més ho necessito". Amb aquest proverbi xinès arrenca el llibre Fago , de Carles Porta, un senyor periodista que s'està especialitzant sense voler-ho a investigar crims rurals. S'hi narra la història d'una dona que se sorprèn a si mateixa estimant incondicionalment el seu germà quan ell és acusat d'assassinat. La Marisa topa de cap contra el pitjor de la condició humana, contra aquell instint que ens du a fugir dels amics i coneguts quan se'ls complica l'existència. Però a ella li neix de no sap on una compassió que l'empeny a fer costat al germà (a qui fins aleshores només veia dos cops a l'any), a defensar-lo i a desviure-s'hi, tant si és un assassí com si no.

Fago és també la crònica d'un dubte. "No sé si el Santiago va matar o no l'alcalde de Fago -admet Carles Porta, que ha viscut el cas de molt a prop durant cinc anys-. La justícia espanyola diu que sí, però si m'hagués tocat formar part d'un jurat popular, jo no l'hauria condemnat". Com observa l'acusat parlant d'un company de cel·la, "cal ser innocent i, a més, semblar-ho".

Juguem a les set diferències entre Nothomb i Espinàs

L'editor d'Anagrama, Jordi Herralde, ha comparat més d'una vegada Amélie Nothomb amb Javier Tomeo. Per la manera d'escriure, s'entén. Posats a fer comparacions rares, també podríem dir que l'autora s'assembla a Josep Maria Espinàs: d'entrada, tots dos treuen partit literari de les cartes que reben dels lectors. La Nothomb imagina la seva relació epistolar amb un suposat soldat ianqui destinat a l'Iraq a Una forma de vida , i l'Espinàs comenta cartes reals a Entre els lectors i jo . Cadascú a la seva manera, tant ella com ell juguen amb corresponsals reals o ficticis per parlar de si mateixos, i ens acaben oferint uns volums més autobiogràfics del que aparenten. Les semblances no s'acaben aquí: Espinàs s'ha resistit a fer servir l'ordinador i escriu a màquina. "Dec ser l'únic escriptor del món que si se'n va el llum pot continuar treballant", em va dir fa poc. Amélie Nothomb s'ha resistit a fer servir l'ordinador i escriu a mà. "Dec ser l'única escriptora del món que entrega els originals a l'editor en quaderns", va dir divendres en roda de premsa a Barcelona.

I no segueixo perquè encara conclouré que són ànimes bessones, el senyor català de la pipa i la senyora belga dels barrets.

De líders com ell no n'hi ha gaires, per sort o per desgràcia

Ho llegeixo al Twitter: "Jo de gran vull ser Guardiola: no mullar-me gens però que se'm suposi tot". Que em diguin on s'ha de firmar per aconseguir que tothom es mulli tan poc com Guardiola, un home que -entre altres proeses- ha impulsat l'ús, el prestigi i el reconeixement del català arreu del món. I sí, té certa lògica que la mitificació d'un entrenador de futbol desperti reaccions contràries, però potser ens ho hauríem de fer mirar. Entre convertir en mantra el "ben d'hora ben d'hora" i desacreditar sense raó l'autor d'aquestes paraules, hi ha un terme mig que massa sovint ens costa de trobar.

Dit això, em comencen a cansar a mi també els llibres de management que ens pretenen ensenyar a ser líders a l'estil Guardiola, i que fins i tot posen el nom i la foto d'en Pep a la coberta. "Perquè ens calen molts Pep Guardiola, i tu, si vols, en pots ser un", llegim a El bon cap , de Joaquim Valls. El col·lega Miquel Àngel Violan es va avançar amb El mètode Guardiola , que explicava "per què els líders amb sentit comú obtenen resultats descomunals". Una consulta a qualsevol llibreria permet comprovar que s'han fet i es faran tants manuals sobre el lideratge segons Guardiola que, si fossin mínimament eficaços, ja tindríem salvat el país i el planeta. I no.

stats