"Felip Puig, ets la meva esperança!"
En Pol té deu anys, és veí de Gràcia, ha passat unes angines que l'han tingut a casa des de dilluns i aquest divendres ja li tocava tornar a l'escola. Són quarts de set del vespre de dijous i tot fa pensar que avui, a Barcelona, els ninots de neu els haurem de fer amb porexpan. Això sí: anuncien que s'acosta una segona onada siberiana. En Pol, sense ganes de reincorporar-se a la rutina, crida: "Felip Puig, ets la meva esperança!". Després diuen que la canalla no puja prou ensenyada.
La Carme és mestra de P4, també a la vila de Gràcia. "A la meva classe hem passat una calor! Anàvem tots tan abrigats que hem acabat obrint un ditet la finestra per por d'asfíxia. Imagina-t'ho, nens i nenes de quatre anys regalimant de suor...". Diu que, "per la psicosi", li han prohibit sortir al pati amb les criatures: "Els agrada fer fum per la boca, i estàvem a sis graus. Però ens hem quedat dins l'aula". No m'estranyaria que demà la Carme anés a treballar amb tirants i sandàlies.
És el que té viure a Barcelona: la neu fa més il·lusió però es fa pregar més (de fet, fa més il·lusió perquè es fa pregar més). I allò d'aplicar el sentit comú costa molt de dur a terme. Perquè, a veure, el sentit comú ens pot fer anar a recollir els nens abans d'hora si preveiem que quedarem atrapats pel temporal i el retorn a casa serà caòtic. Però quan sembla que la neu me l'hauré de pintar a l'oli, i que hauré de consolar el meu fill de tres anys explicant-li deu vegades el conte En Teo a la neu , la decisió d'aparcar la feina i disfressar-me de supermare salvadora frega el surrealisme.
"Si a Suècia fossin tan alarmistes, no podrien anar mai a l'escola", exclama el Jordi, que porta els fills a la Thau i els ha hagut d'anar a buscar al migdia. No li ha calgut cap trineu. "Ens han avisat per correu electrònic i per SMS, i tot per quatre flocs". El dia de la nevada del 2010 ("aquella sí que era de debò") va trigar dues hores a arribar a l'escola per recollir els nens. "I què? No es va acabar el món. Ni ells ni jo ni els mestres no vam patir seqüeles irreversibles".
El sidral de fa dos anys encara deu provocar malsons a Joan Saura. Però aquest dijous predomina la sensació que se n'està fent un gra massa. "D'un pet en fem set esquerdes. Com que no hi ha problemes a resoldre, au, a esverar el personal, que sempre distreu", em comenta la Maria Carme. "Tanta prevenció ens col·lapsa -opina la Gemma-. A mi m'han trucat perquè anés a buscar la meva filla, que no havia anat a l'escola perquè està malalta".
Als col·legis de la capital, l'únic col·lapse l'han provocat les trucades dels pares, preocupats per la possible suspensió de les classes. Al final, en molts casos, ni classes, ni neu. I jo, que he d'escriure una crònica sobre la neu a Barcelona, em vaig repetint com un mantra aquella màxima periodística: no he de deixar mai que la realitat m'espatlli una bona (i nevada) notícia.
