25/01/2012

Matar la set i altres delictes

3 min
Matar la set  i altres delictes

Si tinc fam de Clooney, m'abocaré als anuncis de Nespresso

El meu catàleg de petits plaers no inclou pel·lícules com The Descendants , que se'm va fer insuportable (sóc rara, ja ho sé). A partir d'ara, si el cos em demana una ració de George Clooney, tiraré dels anuncis de Nespresso. Entre altres motius, la cinta em va decebre perquè no em va pessigar l'ànima i, doncs, no em va fer caure ni una llàgrima. Ves quina cosa: masoquistes com som, ens agraden les pel·lícules i les novel·les que ens fan plorar.

Matar la set amb aigua fresca és un plaer animal, comprensible, sense misteri. Alentir la marxa per observar un accident de trànsit, remoure cel i terra per aconseguir un autògraf o anar al cine a plorar són, si ho són, plaers més sofisticats. "Podríem concloure que els plaers exclusivament humans (l'art, la música, la ficció, el masoquisme, la religió...) són producte de la cultura, però això no és així. Aquests plaers són universals, els compartim tots, i no s'adquireixen pas a través de la immersió social. La pintura és una invenció cultural, però l'amor a l'art, no". Ho afirma Paul Bloom, professor de psicologia a Yale, en el llibre How Pleasure Works (Vintage Books), un assaig que explica per què ens agrada el que ens agrada. Un assaig que potser no m'hauria agradat tant si no l'hagués comprat a la Tate Modern de Londres en un viatget de bon recordar. Perquè, sí, aquesta mena de circumstàncies també influeixen, i molt, en el plaer que ens proporcionen les coses.

Les històries de mentida ens provoquen emocions de veritat

La ficció (o sigui, la imaginació) té el curiós poder de regalar-nos plaers gens ficticis. Els nens juguen a fer veure que són animals, o policies, o pares i mares. Els joves sovint es diverteixen més amb un episodi de Friends que amb els seus amics de carn i ossos. Riem, patim i plorem per personatges de ficció tot i saber que no existeixen. "Les emocions provocades per la ficció són molt reals -confirma Paul Bloom-. Veure una pel·lícula en què un tauró es menja una persona és menys intens que veure un tauró de veritat menjant-se una persona de veritat. Però a tots nivells (fisiològic, neurològic, psicològic) les emocions que es generen són reals, no pas fingides. Tan reals, de fet, que els psicòlegs utilitzen la ficció per estudiar i manipular les emocions dels pacients". Posa un exemple: si un psicòleg vol analitzar de quina manera la tristesa afecta la capacitat de raonament lògic, farà que el pacient vegi una escena de la pel·lícula La força de la tendresa en què Debra Winger és al llit d'un hospital, morint de càncer. Però, ai, juraria que l'experiment té un punt de risc: la dona de George Clooney a The Descendants també és en un llit d'hospital. I a mi, lluny d'entristir-me, aquella agonia només em va avorrir mortalment.

Paul Auster estirat i nu dins una banyera d'aigua calenta

"No, no et vols morir, i encara que t'acostis a l'edat que tenia el teu pare quan la seva vida va arribar a la fi, no has trucat a cap cementiri per reservar la teva tomba, no has donat cap dels llibres que saps segur que no tornaràs a llegir i no has començat a aclarir-te la veu per acomiadar-te". Ho escriu Paul Auster a Diari d'hivern , que ja és a la venda en digital i que arribarà en paper la setmana que ve. Un relat autobiogràfic en segona persona que té com a fil conductor el cos de l'autor, amb els seus plaers i dolors. "Plaers físics i dolors físics. Plaers sexuals per sobre de tot, però també els plaers del menjar i la beguda, d'estar estirat i nu en una banyera d'aigua calenta, de gratar-te la picor, d'esternudar i fer-te pets, de quedar-te una hora més al llit, de girar la cara cap al sol una tarda temperada de primavera o principi d'estiu i notar com l'escalfor se't fica a la pell". Uau.

stats