20/08/2012

Miracle nocturn al paradís

3 min
Alejandro Sanz va aixecar passions la nit de divendres a Calella de Palafrugell.

Apoteòsic, el final de festa a Cap Roig. Alejandro Sanz va aconseguir el miracle de fer bullir la sang d'un públic que sovint peca de fred i encarcarat. La sintonia entre l'artista i els espectadors (que havien pagat entre 100 i 260 euros per entrada, el preu més elevat del festival aquest estiu, només igualat per Bob Dylan) va ser absoluta des del primer moment. Tanta entrega des de les grades potser hauria merescut que el cantant allargués una mica el recital de cloenda del certamen, que va durar una hora i tres quarts.

Però al madrileny no li cal ficar-se ningú més a la butxaca perquè ja la té ben plena: a aquestes altures d'una trajectòria sòlida i indiscutible, col·lecciona incondicionalitats i premis Grammy abans de baixar de l'autocar. De la limusina, vaja. Val a dir que també col·lecciona detractors: són els que el coneixen sobretot com a personatge de revista que viu a Miami i ara es casa, ara es divorcia i ara anuncia que té un fill secret amb no sé qui.

El de Calella de Palafrugell era el seu únic concert europeu de l'any. Hi va presentar en primícia mundial la cançó No me compares , del nou disc que traurà al setembre, titulat La música no se toca . I va deixar clar que té un estatus incomparable (ni millor ni pitjor, diferent) al de la resta de músics del panorama espanyol: aquest home viu en una altra dimensió, la reservada a les grans estrelles. Té projecció internacional, ven milions de discos a tot el planeta, col·labora amb noms de primera fila, és un compositor reconegut i etcètera. Omplir els Jardins de Cap Roig no li devia impressionar ni poc ni gaire, malgrat que va fer referència a la bellesa del marc empordanès: "Tenen aquí un tros de paradís".

Mentre el cantautor, que tocava per primer cop amb la meitat dels músics que l'acompanyaran de gira a partir de l'octubre, barrejava temes recents amb èxits antics com Viviendo deprisa , a mi em sorprenia d'una banda que el cent per cent de la concurrència (majoritàriament femenina) se'n sabés les lletres de dalt a baix; i, de l'altra, que mitja dotzena de goril·les vestits de negre haguessin de protegir el cantant de les fans de platea, per evitar, suposo, que pugessin a l'escenari i se'l mengessin viu. Juraria que el públic tocat i posat de Cap Roig mai no ho faria, això, però també hauria jurat que la pijeria que estiueja a l'Empordà era incapaç de deixar-se anar amb passió com ho va fer divendres a la nit, i mira.

'Corazón partío'

Si una cosa he après com a cronista festivalera és que els músics acostumen a regalar el seu gran hit al final, com a últim bis. Però no: Corazón partío va arribar a mig concert, i aquí fins i tot jo me'n vaig saber la lletra. Per tancar l'espectacle, Sanz va optar per tocar sol al piano ¿Lo ves? i Tú no tienes la culpa , i ho va rematar amb un medley (és com se'n diu ara, dels popurris) de quatre peces ben populars: A la primera persona , Mi soledad y yo , Amiga mía i ¿Y si fuera ella?

I així, batent rècords d'assistència i de comunió amb l'artista i de gemecs d'admiradores, es va posar punt final a la dotzena edició de Cap Roig. Un festival amb un cartell eclèctic que, segons l'escriptor Josep Maria Fonalleras, sembla programat pels mateixos que van idear la cerimònia de clausura dels Jocs de Londres. Sense anar més lluny, aquest 2012 hi he vist actuar Els Amics de les Arts, Paul Anka, James Morrison, Hombres G, Miguel Bosé, Mishima, Miguel Poveda i Alejandro Sanz. Amb aquella alegria i amb el cor sencer, ep.

stats