I dels Països Catalans, què en fem?

Cinquanta anys després, potser no està tot perdut

El periodista Vicent Sanchis ha guanyat el Carles Rahola amb un assaig que reflexiona sobre l'anomenat "cas valencià" i s'adreça tant als lectors de dalt com als de baix. Catalans i valencians ens entenem a mitges, però no podem passar els uns sense els altres. És allò de ni-contigo-ni-sin-ti . Avui el País Valencià de Joan Fuster qui sap on para, però potser no està tot perdut. Encara.

El llibre, presentat al premi amb el títol Cinquanta anys després , no pot ser més oportú. Perquè fa mig segle exacte de la publicació de Nosaltres, els valencians , però també (o sobretot) perquè arriba en un moment crucial de la història de Catalunya. Ara que el Principat emprèn el vol cap a l'emancipació nacional (va tot tan de pressa que les metàfores no haurien de ser marines sinó aeronàutiques, o astronàutiques), té sentit que ens preguntem què coi fem amb el projecte dels Països Catalans. El seguim mantenint com a utopia, ni que només sigui perquè somiar és de franc? Anem tirant nosaltres i confiem que ells ja vindran?

En qualsevol cas, una Catalunya lliure bufaria (perdó, bufarà) a favor també del País Valencià i de les Illes. I jo que me n'alegraria (perdó: me n'alegraré), tant pels meus orígens valencians i menorquins com per la meva àvia murciana, que va voler fer seva la terra dels seus fills.

Els de la gola seca esperen el veredicte amb impaciència

L'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís té prou fe en l'efecte contagi, com va deixar clar el passat 9 de maig a l'Institut d'Estudis Catalans, en el discurs de cloenda de l'Any de la Paraula Viva. Llavors el de Perpinyà va parlar del referèndum per la independència com si ja hi hagués la data fixada, per bé que ni ell ni ningú (a part de Carod-Rovira, àlies el visionari) podia suposar que tot plegat s'acceleraria tant.

Val molt la pena rellegir ara el parlament de Joan-Lluís Lluís: "Allà on visc sento cada dia la set d'una llengua que va desapareixent. No sóc l'únic a tenir la gola seca per una llengua que ha començat a evaporar-se. I tots aquests, els de la gola seca, esperem amb impaciència el dia en què, per fi, haureu de decidir si voleu que existeixi aquest estat. Aquell dia serem molts a no poder votar, tots aquells que us envoltem des de tants territoris diversos també catalans. Però us acompanyarem en aquest procés, us ajudarem, us empenyerem, us renyarem potser, i us admirarem. I el dia del vot tindrem, amb vosaltres, l'alè tallat i el cor mig romput entre l'angoixa i l'esperança. I esperarem amb vosaltres el vostre veredicte ja que aquest veredicte ens portarà a tots cap a un camí o cap a un altre". Amén.

Posem la mà damunt la mà i els anys conferiran duresa a cada gest

Serem allò que vulguem ser, com vaticinava Martí i Pol. Amb permís d'Espanya o sense. Hauríem de rellegir sencer el poema Ara mateix en lloc de quedar-nos només en l'hiperexplotat vers "Tot està per fer i tot és possible" (reformulat per Artur Mas: "Res serà fàcil però tot és possible"). El president ha sabut veure que és l'hora de trencar la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirarà la història.

A la mani més decisiva de totes les manis que es fan i es desfan, la gent també cantava "volem volem volem Països Catalans", ni que només fos per variar el repertori de consignes. Els Països Catalans són una ambició tossuda que es nega a deixar de ser. Els territoris de parla catalana estem, doncs, condemnats a entendre'ns. Tot i que això d'entendre's, ai, és més complicat que el procés, dolorós i apassionant, que ens durà a la independència. Ja ho deia Joan Fuster: "Quan dues persones es posen d'acord, segur que hi ha hagut un malentès".