Quan l’efecte magdalena es trasllada al llenguatge
Juguem a “té ulleres”?, dèiem el meu germà o jo quan ens avorríem dins l’erra-cinc de color butà, i tots quatre -els pares seien al davant- ja sabíem de sobres a quin joc ens referíem. “Fem estoneta?”, em pregunta el meu fill petit cada nit abans d’anar a dormir, i li responc que sí o que no en funció de l’hora i els ànims i la feina pendent, però entenc perfectament què m’està demanant. Altres expressions del meu argot familiar ja només les sé desxifrar jo mateixa, i si no les comparteixo abans amb algú, moriran amb mi: conec doncs de primera mà la tristesa, el buit immens, de sentir-se l’únic parlant d’un idioma en extinció.
“Nosaltres som cinc germans -va escriure Natalia Ginzburg el 1963 a Lèxic familiar -. Vivim en ciutats diferents, alguns de nosaltres a l’estranger, i no ens escrivim gaire sovint. Quan ens trobem, podem sentir-nos, l’un amb l’altre, indiferents o distants. Però n’hi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula. N’hi ha prou amb una paraula, una frase:una d’aquelles frases antigues, sentides i repetides una infinitat de vegades, durant la nostra infantesa”. Aleshores es produeix la màgia, l’efecte magdalena de Proust canalitzat a través del llenguatge en lloc del gust: “Una d’aquelles frases o paraules ens faria reconèixer-nos els uns als altres, els germans, en la foscor d’una cova, entre milions de persones. Aquelles frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com els jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics, el testimoni d’un nucli vital que ha deixat d’existir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquelles frases són el fonament de la nostra unitat familiar, que subsistirà mentre siguem al món”. Un dels germans pronunciava tal paraula o tal frase, i a l’acte els ressonava a les orelles la veu impacient del pare: “Si l’he sentida de vegades, aquesta història!”
“Xocar amb el Brooklyn” i altres expressions secretes
El diccionari íntim de la família de l’escriptora Flavia Company inclou l’expressió “xocar amb el Brooklyn”. Si jo sé què vol dir i a partir de quina anècdota va néixer, és perquè Company ho va revelar en el pròleg que va escriure per a l’edició de Léxico familiar publicada per Lumen el 2007 i traduïda de l’italià per Mercedes Corral. Un volum que vaig devorar i subratllar com si m’hi anés la vida. O perquè m’hi anava.
La sort de llegir un llibre i entendre que escriure és això
“Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera”. Ho afirma Llucia Ramis al pròleg de Lèxic familiar, de nou en català gràcies a Àtic dels Llibres (Proa l’havia publicat el 1989 amb el títol Vocabulari familiar ). La traducció és d’Elena Rodríguez. Com remarca l’editora Claudia Casanova, aquesta novel·la és una brillant precursora de la narrativa del jo.
A Ramis, Lèxic familiar li va canviar la vida: “La raó és tan senzilla i tan potent com el mateix llibre. En llegir-lo vaig entendre que escriure és això”. I a fe que en va treure partit, la Llucia, d’aquella lectura. Recordo el dia que, davant d’una llar de foc, vaig acabar Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna), la tercera novel·la de Llucia Ramis, i em vaig posar a aplaudir. Com Ginzburg i gràcies a Ginzburg, Ramis havia escrit una crònica familiar amb records encadenats, i -com a Ginzburg- li havia sortit rodona. Per això tinc tantes ganes ara de llegir Les possessions, la novel·la amb què Ramis s’acaba d’endur el tercer premi Llibres Anagrama:perquè aquell dissabte davant del foc, com sempre que acabo un llibre i aplaudeixo en silenci, vaig tornar a confirmar que escriure era allò.
