14/07/2011

Els gols que no he marcat

3 min
Els gols que no he marcat

Mira, t'aclariré una incògnita: no, no hauria estat la filla que tant vas desitjar anys després. No cal que et torturis amb la idea que només has tingut nens perquè a la nena li vas parar els peus massa d'hora. Has tingut nens perquè tens tirada a engendrar criatures amb penis, vés a saber per quins misteris de la reproducció humana. Jo també n'hauria tingut, de penis. Aquest òrgan amb aires de grandesa tan acostumat a manar que ha aconseguit enganyar el món sencer: ningú el veu com la poca cosa que realment és. El poder sempre impressiona més del que mereix. Un rei o un cap d'estat no deixa de ser una persona com tu o com qualsevol animal racional que passa pel carrer. Una persona com jo, si m'haguessis permès ser. Ni més ni menys.

Sóc menys que més, què hi farem. No t'ho retrec: és la teva vida, no la meva. La meva no ha existit mai, i no s'enyora el que no s'ha tingut. No trobo a faltar haver viscut. Tot això que m'he estalviat. Néixer i créixer per acabar tornant a l'enlloc que m'acull. La mort està tan convençuda de la seva victòria que us dóna tota una vida d'avantatge. Jo no m'he mogut de la meta, i mentiria si digués que s'hi està malament. No s'hi està, i prou. Que potser recordes com i on eres tu abans de ser tu? Doncs així sóc jo, i aquí sóc jo. En un forat que no és ni negre. No ser tan sols provoca angoixa als que sí que sou, mentre sou. Instal·lats en la provisionalitat vital, us fa pànic la mort per sempre. La inexistència és un estat que heu oblidat: senyal que no és pas tan dolent, perquè els tràngols no s'obliden així com així. Sense anar més lluny, tu recordes gairebé cada dia aquell matí gris en què et vas desempallegar de mi.

No eres refotudament jove ni refotudament pobra ni estaves refotudament sola. Circumstàncies atenuants: zero. L'embaràs no formava part dels teus plans de llavors, i no vas voler o no vas saber canviar-los. La improvisació t'espanta encara ara, per bé que amb els anys has après que no té sentit voler-ho controlar tot. Tu t'ho vas perdre: hauria estat un bon fill, i m'hauries estimat fins al cel anar i tornar. M'hauries donat molt però hauries rebut més a canvi. Que com ho sé? Perquè és així com funciona, llevat de casos extrems. Tenir una persona que t'estimes i t'estima incondicionalment és una sort, prou que ho saps. Et vas privar del plaer de tenir-me, i no seré jo qui et digui que vas fer mal fet. No era el moment, ves, i tu en vas ser la principal perjudicada. Desfer-te de mi va ser un alliberament puntual i un interrogant etern. Què hauria estat, nen o nena? Tímid o sociable? Carinyós o esquerp? De ciències o de lletres? Bona persona o malparit? Digues, mare meva que no em va parir: ¿com és que no goses reviure en veu alta la decisió més transcendent que has pres mai? ¿Com és que no ho expliques a ningú i fins i tot et costa explicar-t'ho a tu mateixa? ¿Com és que ets atea però t'imagines cremant a l'infern per haver-me impedit viure?

Potser em vas fer un favor, mira què et dic. Les teves preguntes són les meves possibilitats. Infinites i innegables. Qui sap si hauria escrit un llibre dels que se't fiquen endins i t'escanyen l'ànima. Qui sap si hauria descobert la vacuna contra tots els mals o si hauria trobat el camí cap a un món més just. Qui sap si hauria compost música de la que sacseja els sentits. Qui sap si hauria jugat al Camp Nou (tan culers que sou, a casa) i, de més gran, hauria conduït a la glòria el millor equip de futbol de la història. Els companys em farien volar per celebrar el títol del segle, tu ploraries d'alegria i jo, encorbatat i feliç, creuria que ja em puc morir.

Callo, va. Tampoc vull que et maltractis pensant en els llibres que no he escrit, en els gols que no he marcat. No val la pena, de veritat. Tot plegat és una minúcia, un incident sense importància. La vida passa en un ai. D'aquí a ben poc seràs tant com jo. No seràs, vaja. No som res, mama.

stats