De quan la independència no estava tan a prop
Restaurant Pla dels Àngels, davant del Macba. Juga el Barça, però els membres de la Crida només es retroben un cop cada dècada. "Descompto els dies amb impaciència -va escriure l'exconseller Joan Manuel Tresserras al grup de Facebook d'excridaires-. Ja que heu triat horari futbolístic, suposo que com a mínim proclamarem la independència. En la jerarquia universal de les coses, el Barça ocupa el segon lloc". La independència encara no, però els antics activistes signen un manifest en suport de l'Assemblea Nacional Catalana, que ja va per aquí. La força de les xarxes socials i la idea (vaja, la certesa) que la plena sobirania és més a prop que mai han engrescat una setantena de persones de 40 anys en amunt a evocar batalletes i a discutir sobre el futur de la nació independent, amb una copa de vi a la mà i amb l'autoestima de saber que el temps els ha donat la raó.
Han passat 31 anys de la constitució del moviment i 19 de la dissolució. Els assistents al sopar van consagrar l'adolescència i joventut a enganxar cartells, fer pancartes, llançar avions de paper per demanar la catalanització de l'aeroport, pintar bústies de correu i cabines telefòniques (allò que hi havia pels carrers abans dels mòbils), robar estanqueres, participar en assemblees eternes i intentar canviar el món a la catalana: de forma cívica i pacífica, amb la violència zero per bandera. Estelada, la bandera.
"La Crida és com un sacerdoci, imprimeix caràcter", comenta la Marta, una de les més joves. Malgrat les diverses evolucions polítiques, els comensals se saben units per aquella lluita per la dignitat nacional (i pels embolics sentimentals que se'n van derivar). Àngel Colom en repassa els inicis: "En un despatx fosc del CIEMEN, on es respirava una tranquil·litat benedictina, l'Aureli Argemí va dir: hem de fer alguna cosa, ens estan atacant per totes bandes". Hi ha situacions que no canvien. "Ja som a la penúltima legislatura autonòmica, la independència caurà com pera madura", pronostica Colom, i aquesta nit (com llavors) tothom se'l creu.
A l'hora de les copes, se sent un patapum: una taula s'ha tombat. "A qui han detingut?", exclama algú. I un altre, sorprès per l'èxit de la convocatòria, pregunta: "Voleu dir que érem tants?". Segur que sí, però és cert que avui queda bé explicar que vas ser cridaire, de la mateixa manera que ara resulta que el 1968 tot déu era a París buscant la platja sota les llambordes, inclosos el qui -com jo mateixa- van néixer el 1969. De militar a la Crida, per sort, potser sí que hi vaig arribar a temps.
