Els llibres fan de bon cremar
Segur que no llegir un llibre és encara pitjor que cremar-lo?
Es mor Ray Bradbury i jo em sento una cronista marciana: no sabia que encara era viu. A l'acte, les xarxes socials s'omplen de frases de l'escriptor, com ara que ell no intentava predir el futur, sinó prevenir-lo. O com una sentència de la qual discrepo: "Hi ha coses pitjors que cremar llibres; per exemple, no llegir-los". Home, depèn. Amb segons quins llibres, el millor que se'n pot fer és ignorar-los. O aparcar-los, si resulta que no ens enxampen en el moment adequat perquè la lectura sigui profitosa. Ja arribarà, potser.
En canvi, cremar llibres fa esfereir. A l'assaig La matèria de l'esperit , Jaume Cabré es refereix als qui saben el poder que té un text, i no estan disposats a consentir-ho: "Són els que, per prevenir mals majors, calen foc a la Biblioteca d'Alexandria; són els feligresos del bisbe civil d'Alexandria que torturen fins a l'horror indescriptible Hipàtia, una de les persones més sàvies de la història de la humanitat, que era matemàtica, astrònoma, física i, cosa imperdonable, dona. Són els que, a més de fixar quins són els llibres sagrats i quins no, proposen llistes de llibres prohibits; són els papes que redacten llistes, ja des de segles molt llunyans; són les esglésies que tenen por que la gent pensi pel seu compte; són els inquisidors de Toledo que cremen llibres perquè s'adonen que un llibre sempre fa de bon cremar. Són els aiatol·làs que condemnen a mort escriptors pel fet de ser-ho i pretendre escriure en llibertat". La llista segueix, perquè de censors i dictadors i malparits amb ganes d'esborrar-nos la memòria n'hi ha per parar un tren. Si els poders absoluts de la història han vist tan clara la força de la literatura és, segons Cabré, "perquè algú els ha xiuxiuejat a cau d'orella que l'escriptura i la lectura són elements ordenadors dels nostres mons, les nostres emocions i els nostres pensaments".
Si escrius un conte cada setmana durant un any, te'n sortirà algun de bo
Em temo que sí que tenia raó Ray Bradbury quan deia que no farà falta cremar llibres si el món comença a omplir-se de gent que no llegeix, que no aprèn i que no sap. Però en aquest món que s'aguanta amb pinces hi ha gent per a tot. I, per sort, encara n'hi ha molta que pensa lliurement i que no es deixa adotzenar. Fins i tot hi deuen haver persones que pensen sense haver llegit, però no em pregunteu com s'ho fan.
Bradbury tenia per costum escriure un conte per setmana, cada setmana de l'any. Per una qüestió d'estadística: "És totalment impossible escriure 52 històries dolentes seguides". Visca la perserverança, sí senyor. L'única manera d'acabar parint una història que valgui la pena és proposar-s'ho i intentar-ho. I això és aplicable a l'escriptura i a la vida. Com va dir el president Mas a la festa dels 50 anys d'Edicions 62, "qui lluita, pot perdre; qui no lluita, ja ha perdut". Lluitem, doncs. Per si de cas el món no s'acabés demà.
Amb el cor bombejo la sang i amb el cervell t'estimo de cap a peus
El catedràtic de psicobiologia Ignacio Morgado explicava dijous en una entrevista del company Jordi Cortada que l'únic trasplantament que ara com ara no es pot fer és el de cervell. I que si mai es fes, no seria de cervell, sinó de cos. Perquè som el nostre cervell, amb un cos de propina. És més: estimem i ens emocionem en funció del respectiu model d'activitat cerebral, que és diferent en cadascú de nosaltres. Ho explica Richard J. Davidson, professor de psicologia i psiquiatria a Wisconsin-Madison, a El perfil emocional del teu cervell (Columna).
Segons Davidson, la química cerebral és modificable. Es veu que hi ha maneres d'enfortir o afeblir les connexions entre diverses parts del cervell adult. Però, sigui com sigui, tot passa pel cap. I el pobre cor ja farà prou si, entre sotrac i sotrac emocional, no deixa de bategar.
