El 'mamón' no li torna la noia
Com a cronista festivalera, ja no em pot sorprendre res. L'any passat vaig veure aquí mateix el Dúo Dinámico (75 anys cadascun) cantant Quince años tiene mi amor . No només no els van detenir sinó que, contra tot pronòstic, em van agradar. Me'n vaig, doncs, a Calella de Palafrugell a escoltar els Hombres G confiant que me'n sabré les cançons i m'esgargamellaré com si en fos fan (de què serveixen aquesta mena de concerts, si no és per esbravar-te?).
Em vesteixo estil anys vuitanta, sense arribar a l'extrem d'anar-hi amb un Ford Fiesta blanc i un jersei groc, com el pijo que roba nòvies. I ja em teniu de nou a les grades des d'on diumenge a la nit vaig esquivar la tovallola suada que James Morrison va tirar al públic i des d'on dimecres contemplaré un dels homes més guapos del món: Miguel Bosé. Ah, i la setmana que ve no em vull perdre Mishima. Visca l'eclecticisme de Cap Roig.
Decepció: van tocant peces que nou de cada deu espectadors coneixen però que a mi ni tan sols em sonen. Què hi farem, tinc uns referents espanyols més restringits del que pensava. Envejo la col·lega que m'he trobat al pàrquing, que de petita admirava el grup de David Summers però els seus pares no la van deixar anar a cap concert. La Laia s'ho deu estar passant de conya, ara mateix. En canvi, si et mires el xou des de la perspectiva d'un marcià que ha vist aterrar el Curiosity, t'ennuegues amb unes lletres que semblen escrites en tres minuts, amb certa predilecció per la rima idèntica: "Qué será de mí sin ti/ si yo no te tengo a ti". O bé: "Siempre hemos sido una cosa normal/ Oye ya te digo una cosa normal" .
Els Hombres G s'acomiaden per primer cop després d'una vintena llarga de cançons. I jo continuo sense haver-me deixat anar. No és fins a la segona tanda de bisos que se'm desperta vagament la memòria. Almenys aquestes tres les puc taral·lejar (i ho faig, amb alegria estiuenca): Veneeeeeecia , Marta tiene un marcapasos i, com a apoteosi final, Sufre mamón . Sí, exacte: la que fa rimar chica amb polvos pica-pica . Hi ha venjances més elaborades, però no em negareu que la rima consonant té el seu mèrit. El hit s'ha fet esperar tant que m'oblido de llançar els sostenidors a l'escenari, i mira que venia amb el ritual après.
