04/10/2011

La nostàlgia ja no és el que era

3 min
Duran i Lleida va saludar a tort i a dret abans del dinar al fòrum Barcelona Tribuna.

Dia de seguiment intens d’en Duran i Lleida. Potser li acabo detectant el gir independentista que li veu la Sánchez-Camacho, vés a saber.

Al matí l’escolto a can Fuentes, on revela que Zapatero li va oferir ser ministre. Al migdia, a l’entrada de l’antic Ritz, paro l’orella entre micròfons: “Em sembla esperpèntic que Rubalcaba faci campanya contra el propi govern. Però em sembla més esperpèntic encara que a primera fila hi hagi el president Zapatero rient i aplaudint. Patètic”.

El candidat de CiU a Madrid és el convidat al dinar-conferència de Barcelona Tribuna. Una trobada de senyors importants (empresaris catalans, l’alcalde Xavier Trias, la presidenta del Parlament i mig govern) que van arribant a l’hotel Palace amb un xofer que els acompanya fins a la porta. En Duran s’hi presenta a peu. Ves que no hagi vingut amb metro, com jo mateixa: la parada de Passeig de Gràcia queda a tocar.

L’encarregat de fer-ne la presentació és Josep Cuní. Coneixent la seva dèria per l’aire condicionat, m’abrigo com per anar al Pol Nord. Abans que el presentador faci callar els assistents (no, no arriba a cridar “prou!”), caço una conversa de la taula del conseller Mas-Colell. Un escriptor i periodista té una teoria: “La corbata indica el teu estat d’ànim. La meva d’avui és d’estrelles, potser perquè el país s’estrella”.

Parlant d’estrelles. El fitxatge estrella del grup Godó descriu Duran com un “home sensat que intenta no caure en el parany de les turbulències permanents”, i compara l’Espanya de fa uns anys amb l’actual: “Ni el temps ha passat endebades ni les circumstàncies són les mateixes. De poc serveix lamentar-se quan ni tan sols la nostàlgia ja no és el que era”. És el que deia l’actriu francesa Simone Signoret, que va titular així les seves memòries: La nostalgie n’est plus ce qu’elle était.

“Ni Zapatero és Felipe ni Duran és Pujol –remarca Cuní–. Tot fill sap que mai serà com el pare”. Em pregunto què deu pensar l’Oriol Pujol, que corre per aquí.

Duran i Lleida conclou: “És obvi que CiU no és Catalunya, però també és obvi que ens han deixat sols en defensa dels seus interessos”. Després toca endrapar: escalivada de verdures amb ventresca de tonyina i orada a la planxa amb risotto de verdures. Hi ha col·legues de la premsa que dinen com uns senyors, però també n’hi ha que s’escapen a fer el “menú anticrisi” (sis euros rodons) que ofereix un restaurant dues travessies més enllà.

Ja amb la panxa plena, Miquel Roca modera el col·loqui. Al final, deixa anar: “Segurament pot haver-hi gent que digui que el discurs de Duran no aporta res de nou...” Aquí fa un silenci dramàtic, per exclamar tot seguit: “T’ho agraïm tant...!”.

Potser el líder d’Unió no aporta res de nou, però és contundent com ell sol. “La immigració és un problema, s’han de dir les coses pel seu nom”, afirma. Caram.

Al vespre, el nostre home és nomenat soci d’honor de Sentit Comú per Catalunya. L’entitat, que es declara “políticament independent”, es va constituir el 2007 per promoure la candidatura de Duran a les generals. Hi trobo certa contradicció, però no em feu gaire cas: dec tenir poc sentit comú. “En política el sentit comú és condició necessària, però no suficient”, opina l’homenatjat.

A quarts de nou acabo la ració doble de Duran. Dos amics, en conèixer la meva missió diària, m’han citat Duran Duran, aquell grup musical britànic dels vuitanta, però a mi no se m’ha activat pas la nostàlgia: sóc de cantautors. A més, la nostàlgia ja no és el que era. Ni el sentit comú, crec.

stats