Els profes enfadats, la xarcutera i el nas de Cyrano
BARCELONAUna altra forma de reivindicar és possible. Amb alegria i en positiu, defensant l'escola pública però sense carregar a crits contra res, ara que tot plegat s'aguanta amb pinces (i, de passada, sense perdre el sou corresponent a un dia de vaga). La majoria de professors de l'escola Ramon Llull de Barcelona han decidit venir a treballar, però han dedicat el dimarts a fer debats, sessions de cinema, murals, adhesius i pancartes a favor de l'ensenyament públic. Tots amb samarreta groga, això sí. La mateixa que es posen els mestres cada dimecres "com a manifestació silenciosa", m'explica el cap d'estudis, Manel Lombardia. Es respira un ambient tan civilitzat, en aquest centre de la dreta de l'Eixample, que gairebé sembla que hagin encertat el camí. "Volem plantejar una alternativa a sortir al carrer i trencar-ho tot. Venim d'una vaga general que no sabem de què va servir. Estem indignats, com es diu ara, però ens trobem enmig dels sindicats i el departament, i pensem que fer activitats informatives és una bona manera de conscienciar els alumnes".
La canalla ha après la lliçó. L'Adrià, de 7 anys, ho té clar: "Els profes estan enfadats. Si han de tenir més nens a cada classe, ens podran ajudar menys". Els alumnes de sisè surten de veure el vídeo francès L'école en danger (a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou) i em resumeixen la crisi: "Hem gastat molt i ara només hi ha diners per als bancs, però a les escoles n'arriben pocs".
La Montse, professora de plàstica, insisteix en la filosofia de la jornada: "Hem muntat un acte festiu a favor de en lloc d'una protesta en contra de ". Han fet adhesius que diuen "Jo estimo l'escola pública", expliquen als nanos "contes d'arreu del món amb valors" i els transmeten consignes com ara que la unió fa la força i que entre tots ho farem tot. Algú podria al·legar que són lemes carrinclons, passats de moda, però la cultura del cinisme ja hem vist on ens ha portat. "Els prou! i el color vermell tiren enrere, hem d'avançar per una altra banda", em diu la Montse. Me la crec tant que, quan surto d'aquella bombolla, imbuïda de flower power , les pancartes en negatiu em fan mal als ulls. Pel carrer Sardenya baixa una dona amb un cotxet de criatura i un cartell amb un jeroglífic massa explícit: el dibuix d'unes tisores, un signe d'igualtat i el dibuix d'una tifa. Em vénen ganes de demanar que li retirin la custòdia dels fills.
"A l'escola Puig Soler de Sant Vicenç de Castellet, hem quedat alguns mestres i pares per anar junts a la mani -em comenta l'escriptora i traductora Bel Olid, mare de dos fills- Fem vaga perquè creiem que és possible una educació pública i de qualitat, com la que es construeix en aquesta escola cada dia. Als que manen (que no són només els polítics i que poden pagar-se una privada a mida) els convé una majoria ignorant. Rebel·lem-nos!". El crit de guerra resulta prou convincent.
Una altra escriptora, la Care Santos, ha entrat amb els seus tres fills en una xarcuteria i la mestressa ha deixat anar: "I vosaltres sense col·legi perquè els mestres no volen treballar". La Care s'ha posat a fer pedagogia, quin remei. "He explicat que donem suport a la vaga a pesar que els mestres ofereixen serveis mínims. Creiem que hi ha motius de sobres per convocar-la i estem al costat dels educadors. I mira que no ens és còmode ni fàcil, perquè avui he hagut d'anul·lar una reunió important per quedar-me amb els nens. Dit això he sortit de la botiga, digna com Cyrano de Bergerac després del poema del nas".
