Reivindicació de la universitat (l'any 1935)

Acomençament del 1935, l'Associació Professional d'Estudiants de Dret va convocar la ciutadania a un cicle de conferències a l'Ateneu Barcelonès. Tot just feia tres mesos que, després del desastre del 6 d'octubre del 1934, l'autonomia catalana havia estat suspesa i el govern de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona, regidors, alts dirigents polítics, etc., havien estat empresonats. L'Estatut d'Autonomia estava congelat; la repressió contra les esquerres havia assolit uns nivells insòlits. El país vivia en una emergència nacional mai vista des del daltabaix històric del 1714. El rector de la Universitat de Barcelona, el doctor Pere Bosch Gimpera, havia estat destituït; també havia caigut el president del Patronat -el màxim òrgan de govern de la nova, moderna i, finalment, catalanitzada Universitat de Barcelona-, Pompeu Fabra. Com tot en el país, la Universitat també havia estat intervinguda.

En aquest context, l'Ateneu Barcelonès va acollir un cicle de conferències d'una altíssima categoria. Es tractava de reivindicar la universitat pública, catalana, de qualitat; la universitat moderna i modernitzada; la universitat imprescindible per a un país que volia ser modern, democràtic i europeu. Per primera vegada en la seva història, i a pesar de les dificultats, la Universitat de Barcelona tenia l'oportunitat de ser l'autèntica universitat d'una societat. Els conferenciants es van afanyar a fer-ho. I com ho van fer! Amb quina passió! El doctor Eduard Fontserè, president de l'Ateneu Barcelonès, els va donar la benvinguda expressant una esperança: "Que les idees que aquí seran exposades projectin un raig de llum damunt el tèrbol problema de la Universitat de Barcelona i contribueixin a preparar l'opinió del poble i dels governants, perquè quan arribi per a aquesta Universitat l'hora de la crisi decisiva, l'actual període de confusió no resulti haver estat el pròdrom d'un col·lapse sense remei, sinó la fase preliminar, dolorosa, però necessària, d'una esplèndida resurrecció".

Va començar Josep Puig i Cadafalch, que va explicar als seus oients com funcionaven la Universitat de Harvard -era l'any 1935 i ja teníem Harvard a l'horitzó!- i la Sorbona. Parlant de Harvard, precisament, Puig i Cadafalch deia el següent: "S'hi investiga el més apartat geogràficament, i tenen un nucli important de cultivadors aquelles ciències i aquelles disciplines que semblen menys a propòsit per al nostre concepte usual dels nord-americans. Jo penso ara en l'Acadèmia d'Estudis Medievals, que dedica una part de la seva força econòmica a l'estudi del llatí medieval i publica una de les revistes més interessants d'aquests estudis…" És bo de saber-ho, ara que estem a punt d'enterrar les humanitats per manca d'interès i de rendiment econòmic.

Després d'August Pi-Sunyer i Pere Coromines, Pompeu Fabra feia una crida als estudiants: "Si veiéssiu que la universitat anava en camí de tornar a ésser la universitat provinciana d'abans; […] que la nostra institució universitària tornava a desvincular-se del moviment cultural de Catalunya, i la llengua catalana corria el perill de veure-se'n novament exclosa; tinc l'esperança que vosaltres no sabríeu veure tot això impassibles i posaríeu tot el vostre esforç perquè això no esdevingués". I Fabra recordava un altre detall: l'autonomia universitària havia permès contractar figures de primera fila de la ciència i la cultura del país, els quals, per primera vegada en la seva vida i en la història de la universitat catalana, s'incorporaven a la institució bàsica de l'ensenyament superior; la relació és extraordinària: Lluís Nicolau d'Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Ramon d'Alòs, Higini Anglès, Joan Puig Sureda, Lluís Sayé, etc. I encara s'hi podrien afegir Ferran Soldevila i un joveníssim Jaume Vicens Vives, Joan Coromines, Emili Mira, Manuel Reventós Bordoy, i uns quants més que, ves per on, serien peces notables del franquisme triomfant del 1939 (Guillem Díaz-Plaja, Josep M. Tallada, Antonio Simarro, Santiago Alcobé, etc.).

Joaquim Xirau tancava el cicle de conferències amb unes belles paraules: "La universitat té una clara i definida missió. L'obligació moral -religiosa, potser- de la universitat és sortir a la vida social i portar al poble la veu del saber desinteressat i noble. La universitat és òrgan de cultura. A la universitat s'ha de formar el caràcter de les futures generacions… La universitat és també preparació concreta per a les activitats de la vida social. En suma, preparació professional. La universitat és, en fi, investigació i creació. La universitat és òrgan de creació científica".

L'any 1939 l'huracà franquista ho va ensorrar tot. Encara avui no hem estat capaços de valorar amb exactitud tot allò que es va perdre i no es va recuperar mai més, ni tan sols amb el retorn de la democràcia. I ara, en un nou "període de confusió" general del país, i per a la universitat pública en particular, no hi ha cap responsable polític que doni la talla intel·lectual mínima, que pugui fer una petita ombra a l'obra d'aquella generació de gegants. Llegir Conferències sobre la Universitat de Barcelona, organitzades per l'Associació Professional d'Estudiants de Dret (Barcelona, 1935) fa posar la pell de gallina i plorar per la universitat -i el país- perduda i mai no recuperada. Llegir el discurs d'inauguració de curs 2011-2012 de l'actual responsable polític de les universitats catalanes és adonar-se de les dimensions del fons del pou a què ha estat abocada l'alta cultura d'aquest país i l'ensenyament superior. Ara per ara, i amb els responsables actuals, no en sortirem. Però llegir la reivindicació de 1935 ens permet pensar que potser, en el futur, la universitat catalana, pública i de qualitat, podrà tornar a ser un dels puntals fonamentals d'una proposta de país no sotmesa al tacticisme i la misèria intel·lectual dels actuals governants.

Algú -la secretaria d'Universitats, per exemple- hauria de reeditar aquest volum de conferències i regalar-lo el primer dia del proper curs acadèmic 2012-2013. Potser llegint-lo descobririen que, a Harvard, s'hi van publicar, als anys trenta, la History of Spanish painting i Romanesque mural painting of Catalonia , probablement sense cap patrocini empresarial ni pensant si eren rendibles econòmicament. Quina paradoxa.