Publicitat
Publicitat

L’hora de la veritat

Qui no té amics autònoms que treballen a totes hores. Qui no té amics treballadors per compte aliè que fan uns horaris desastrosos amb tot el dia empastifat per la feina. Qui no té amics a l’atur i que paradoxalment i aparentment tenen tot el temps del món. Qui no té amics que treballen en multinacionals o grans empreses que tenen uns horaris fantàstics i sobretot envejables. Efectivament, al voltant nostre hi ha de tot, i respon generalment a un patró que el determina el sector, el tipus de feina i l’organització que inclou una cultura determinada. Efectivament, no és el mateix treballar a la indústria que al comerç. Tampoc treballar a torns que a temps parcial. Sovint aquesta diversitat d’horaris i usos del temps serveixen d’argument per cercar contradiccions sobre la proposta de reforma horària. També serveixen altres arguments com ara que el concepte de treball de 9 a 17 d’una oficina corporativa és el passat i que anem cap a una feina a qualsevol lloc i hora del dia.

Estem convençuts, però, que el nostre plantejament és un combat que es lliura des del discurs de la salut pública, i no només des de la conciliació.

Pensem que la reforma horària aportarà més salut en tres dimensions: a les persones, a les organitzacions i a la societat general. A nivell personal, més benestar amb hores de son, més sincronització amb el ritme de vida quotidiana que marca la cronobiologia i menys estrès. A nivell organitzatiu, més eficiència i competitivitat, per tant, més fortalesa de les organitzacions davant el repte d’internacionalitzar-se per sobreviure. I, a nivell social, més cohesió i qualitat democràtica, ja que un alt nivell educatiu, cultural i de compromís comunitari portarà a una societat més equitativa.

Davant la pregunta de si la societat catalana està preparada per a la reforma horària, caldria respondre amb una altra bateria de qüestions: quina societat no està a punt sempre per viure millor, per tenir més temps de lliure disposició, per cercar camins cap a la llibertat i felicitat personal i pública? Justament perquè es tracta d’una iniciativa de sentit comú. Possiblement el que ara ens cal és sentit d’estat, un pacte a diversos nivells entre els actors que poden possibilitar l’acceleració dels horaris. En detectem cinc de principals: el món laboral, el comerç i el consum, l’administració pública, la comunitat educativa, la cultura i l’oci.

Amb la Setmana dels Horaris (del 8 al 12 de juny) arribem a l’equador de l’esforç col·lectiu que representa aquesta iniciativa ciutadana. L’any vinent tanquem la paradeta hàgim assolit o no els nostres objectius (que ara ja són compartits per milers de ciutadans amatents i il·lusionats). Haurem destinat un any a fomentar (2014), un any a sensibilitzar (2015) i un últim any a concretar la reforma (2016). Possiblement mai una iniciativa ciutadana havia aconseguit generar tantes expectatives en tan poc temps. La responsabilitat de les parts implicades és molt gran per evitar que hi hagi una decepció majúscula.

En aquest sentit, sovint ens pregunten amb quins entrebancs ens trobem. En bona part, pensem que és un combat contra la ignorància. Contra la falta de memòria històrica, ja que només fa 60 anys al nostre país es dinava a la una i se sopava a les vuit. I aquí ens pensem que tota la vida hem fet com ara. Ens creiem diferents i que és una qüestió de clima o cultura. No, és una herència franquista, del moment que es coneix com el desarrollismo, en que el pluriempleo i les hores extres fan que es modifiqui l’hora de dinar i sopar. I, per tant, la de dormir. S’acaben instal·lant uns horaris i un ritme de vida quotidiana inèdits al món. També és un combat contra la resistència al canvi, com passa a altres moviments que pretenen canvis de fons. En aquest sentit, ens encanta emmirallar-nos en la lluita contra el tabaquisme. El naixement d’una llei, acompanyada de mesures de promoció (el tabac mata) i la pujada del preu, va fer que una qüestió que semblava impossible fos realitat en poc temps: no només se n’ha reduït el consum sinó que molta gent surt a fumar al balcó de casa seva o ja no ho fa al cotxe. Amb els horaris ha de ser el mateix: necessitem palanques de canvi que accelerin la reforma horària. Allunyem la ignorància i tendim a reduir a zero els descreguts que pensen que és impossible un canvi d’aquesta magnitud. De fet, ja vam canviar els horaris una vegada. Per què no ho tornem a fer de manera que ens ajudin a avançar?

Ara ens cal el lideratge polític que permeti la legislació, la promoció i el pacte necessari. Això és el que demanem al president del Govern a la reunió de demà dimarts al Palau de la Generalitat. Ens cal el convenciment dels agents socials que una concertació que tingui el vector en l’ús del temps és sinònim de creixement i benestar, sense que calgui dissociar-los. Perquè així gaudirem amb gairebé tota seguretat de cotes més altes d’equitat. És l’hora de la veritat.

Riure, malgrat tot