No deixeu de comprar a Bangla Desh

Bangla Desh, el meu país, torna a plorar. La setmana passada, a Savar, un barri dels afores de Dacca, la capital, un edifici construït de manera defectuosa que allotjava tallers tèxtils i altres empreses es va ensorrar. S'ha confirmat la mort de més de 300 persones i és ben possible que el nombre de víctimes definitiu superi les 700.

A Bangla Desh, les catàstrofes, tant naturals com provocades per l'home, no són res de nou. Tanmateix, aquest és un dels capítols més tristos d'ençà que vam aconseguir la independència, el 1971, precisament perquè es tracta d'una tragèdia que s'hauria pogut evitar fàcilment. S'havien detectat problemes a l'estructura de l'edifici, però no s'havien solucionat. Les víctimes formaven part dels més vulnerables de la nostra societat: treballadors esforçats que es guanyaven la vida honestament, però de manera molt modesta. Molts van morir mentre fabricaven roba per a marques occidentals.

Valoro la incomoditat que pugui sentir un occidental en saber que la roba que porta ha estat cosida per persones que treballen moltes hores diàries en condicions perilloses. És natural que els habitants de països més rics es preguntin en aquests moments com poden pressionar Bangla Desh i els seus industrials per millorar l'historial lúgubre del país en matèria de seguretat. Però deixar de comprar béns fabricats a Bangla Desh, tal com han suggerit alguns, no seria una acció solidària. Les oportunitats econòmiques en la indústria tèxtil han tingut un paper important a l'hora de possibilitar el canvi social al meu país, en què uns tres milions de dones treballen actualment en aquest sector. He dedicat la vida a reduir la pobresa estructural i sé que un boicot a les marques que fan negocis a Bangla Desh només pot empobrir encara més els que han de dur un plat a taula, ja que les marques estrangeres en tindrien prou d'endur-se els seus contractes de fabricació a altres països.

L'augment de la producció industrial ha tingut efectes positius al país. Abans, per exemple, la visió de futur d'una família pobra per a la seva filla acabada de néixer era en molts casos casar-la com més aviat millor, atès que el dot que es paga a la família del marit augmenta a mesura que la filla creix. Aquesta pràctica va continuar fins i tot després de la il·legalització del dot el 1980. Era freqüent casar les noies molt joves, amb 13 anys. Mai no sortirien del seu poble, mai no veurien un futur millor per a elles o per als seus fills.

Gràcies en part al fet que avui dia moltes dones i les seves filles accepten feines a la indústria tèxtil, fins i tot en fàbriques en què els drets dels treballadors són pràcticament inexistents, la visió del futur de les famílies que viuen en la pobresa ha canviat. N'hi ha més que tenen objectius a llarg termini, com ara educar els seus fills i filles, estalviar i demanar microcrèdits per muntar un nou negoci, i també construir i mantenir espais més higiènics per viure-hi.

Deixant a part els desastres, el veritable Bangla Desh és el bressol de les microfinances i un país amb una societat civil vigorosa. El nivell de vida hi ha augmentat de manera accelerada: la mortalitat materna és una quarta part de la del 1990; la infantil en els primers anys de vida és una cinquena part de la del 1980; a més, hem eliminat la bretxa de gènere en l'escolarització a l'educació primària i secundària. Però aquests avenços considerables quedaran en ben poc si permetem que continuïn passant tragèdies com la de Savar. Tothom ha de ser igual davant de la llei: el ric i el pobre, el treballador sense terres i el propietari d'una fàbrica.

Així doncs, quina és la solució? Els canvis han de venir, en primer lloc, de Bangla Desh mateix. El meu país necessitarà una voluntat política nova per dur davant la justícia els que sotmeten voluntàriament vides humanes a un perill tan elevat. També li caldrà el suport dels propietaris de fàbriques, de les organitzacions de la societat civil, entre les quals hi ha la meva, i del sector privat, els compradors occidentals inclosos.

Els empresaris han de permetre als treballadors sindicar-se perquè puguin participar en negociacions col·lectives i fer que els seus patrons siguin responsables de respectar uns mínims salarials i de seguretat. El seu poder organitzat és l'únic que es pot oposar a l'aliança dels empresaris i els polítics, que sovint són exactament els mateixos. Els compradors occidentals, en lloc de collar els propietaris de fàbriques amb els preus, haurien de finançar unes condicions de seguretat millors. Cal deixar clar als mercats estrangers que les millores en seguretat no són prou cares per justificar un augment de preus al consumidor. I els consumidors que se sorprenen de les condicions de treball han d'adonar-se que la competència basada només en el preu no és sensata quan hi ha vides de treballadors en joc.

Alhora, no es pot permetre que els propietaris quedin impunes, perquè res no justifica la negligència. Ara bé, no es pot confiar que compleixin amb el seu deure de manera voluntària. En un país amb 100.000 fàbriques a la zona de la capital i els seus voltants i amb tres milions de treballadors de la indústria tèxtil, un cos d'inspectors de només 18 persones és per als empresaris sense escrúpols una invitació a cometre negligències desmesurades. Cal incrementar de manera dràstica el nombre d'inspectors perquè assegurin enèrgicament que es compleixen els estàndards de seguretat.

Finalment, el Govern ha de deixar de negligir les qüestions de seguretat laboral dels treballadors. Però serà extremament difícil aconseguir-ho mentre segueixi havent-hi una xarxa funesta d'empresaris i de polítics que conspiren per eludir responsabilitats per negligència. Al capdavall, és això el que va atrapar milers de treballadors a l'edifici fabril inconsistent que se'ls va ensorrar al damunt a Savar. No es pot oblidar aquells treballadors fins que aquestes qüestions no quedin resoltes.

Made in Bangladesh hauria de ser una marca d'orgull, no de vergonya. La societat civil està disposada a col·laborar amb les autoritats perquè sigui així. Als 70, durant els primers anys de sobirania del meu país, Bangla Desh estava insuflat de l'energia de la lluita per la independència, un anhel d'alliberament de l'explotació. D'aquesta energia van néixer les microfinances, l'assistència sanitària comunitària i altres innovacions socials que, igual que les noves oportunitats econòmiques en les indústries exportadores com ara la tèxtil, han transformat les vides de desenes de milions de pobres, en particular, dones.

Avui comparteixo el dol dels meus compatriotes, però també alço la veu per dir que això no pot continuar. Mentre plorem les nostres pèrdues, fem revifar aquell esperit d'alliberament.

*Fazle Hasan Abed és el president i fundador de l'organització de lluita contra la pobresa BRAC, l'antic Comitè d'Avenç Rural de Bangla Desh.