CORREPINSIBOTICLASTES

‘Agur’, ETA

Pertanyo a la generació que va arribar a pensar que mai veuria el final d’ETA. Entre el 1978 i el 1980, només tres anys, hi va haver 230 morts. Recordo èpoques en què gairebé cada quinze dies es produïa un assassinat o atemptat. Era un autèntic malson. De petit sentia a dir que tot tenia lloc al País Basc, però més endavant es van crear els comandos Barcelona, Madrid, etc. El terror era generalitzat. El nostre país era un bon país: economia en desenvolupament, convivència cívica, sense guerres. Però teníem la llosa del terrorisme.

La dissolució d’ETA, després de tants anys sense atemptats, ens sembla un tràmit. Però no ho és. És la millor notícia dels darrers 60 anys.

Quan viatjo al País Basc, una terra que m’encanta visitar, em diuen alguns amics que ETA ha guanyat, que persones properes a l’organització són a les institucions i, d’alguna manera, han aconseguit el que volien. Altres bascos em diuen tot el contrari: que al final s’ha vençut ETA perquè la independència d’Euskal Herria no s’ha aconseguit.

En negocis, quan s’arriba a un acord, les dues parts es queden amb una sensació amarga. L’un pensa que si l’altre ha acceptat vol dir que li podria haver tret més diners, i viceversa. La sensació que les dues parts han perdut sol ser la prova irrefutable que l’acord és bo.

ETA ens deixa 2.472 actes terroristes, 197 atemptats i 858 morts. Així doncs, és igual qui ha vençut. S’ha acabat, i punt.

La dissolució d’ETA no és casual. Intueixo un acord entre els partits nacionalistes per arrencar un Procés a la basca. Per demostrar internacionalment que és purament democràtic, abans cal dissoldre ETA. Això demostra que la via pacífica, a la llarga, és l’única via.

Agur, ETA.