Dolors Miquel i la Poesia en majúscula

Això no va ni de polítics ni de l’Església. Això va dels que senten que són alguna cosa més que carn i matèria. Això va dels que en moments de patiment i solitud troben consol en les oracions. Dels que en el sofriment de la malaltia o el dolor de la pèrdua cerquen confort espiritual. Això va de sentiments i de sentit. Poesia en majúscula és la que pares i avis ens ensenyaven a recitar, no per convertir-nos ni adoctrinar-nos sinó per ajudar-nos a descobrir la nostra dimensió espiritual i reconèixer totes les coses meravelloses que poden sorgir de la misèria humana. Per apropar-nos al que, potser, és la font de la vida i l’amor. Per fer-nos un petó abans de dormir i dir-nos com ens estimaven i que, passi el que passi o fem el que fem, som mereixedors d’amor.

Això no va de drets o diversitat. Això no va de cultura ni d’art. Per cert, art: un veritable poeta no fa servir els versos d’un altre per enaltir els seus sentiments. Un veritable poeta troba la seva pròpia veu i deixa volar la dels altres. Una oració és l’aliment, també poètic, del que pateix i estima. Són cants a la vida i lloances a la dimensió més profunda dels éssers humans. Són versos on alguns descobreixen que aquest univers fred i fosc té algun sentit. Això no va de blasfèmies. No va de llibertats. Això va de respectar, civilment, el que és important, íntim i essencial per a l’altre. Els Poemes en majúscula, les oracions, són la veu de l’amor i perdó incondicionals. Qui ho sap s’adona de l’absurd i inutilitat de treure-les del seu context. No és una ofensa a un dogma, sinó al sentiment amorós de l’altre. I si realment no hi havia intenció d’ofendre, vol dir que estem davant d’una gran manca de cultura.