Assumir la pèrdua

Som al cine. La pel·lícula és una llauna i desitjaríem sortir de la sala. En la majoria de casos els correpins aguantem fins al final. Motiu: “He pagat 7,50 euros i no vull llençar els diners”. Absurd. Els diners ja s’han llençat al moment de decidir-se per una pel·lícula dolenta. Quedant-nos a la sala incorrem en un segon cost: consumir temps veient un film avorrit en lloc d’optar per una altra distracció.

Fixem-nos que el fet de no assumir la pèrdua incorreguda (cost de l’entrada) comporta una altra pèrdua superior (cost de l’entrada més temps perdut). És l’anomenat càlcul erroni de l’error, i prové de la dificultat que tenim les persones d’assumir les pèrdues.

Aquest comportament típicament humà té molts punts de donar-se ara en la política espanyola amb el PP i el PSOE. Per primer cop s’ha trencat l’esquema de partit guanyador que pacta amb nacionalistes, perifèrics o minoritaris.

Al 20-D el PP i el PSOE han incorregut en una pèrdua important: la majoria que permet formar govern. La pèrdua ja s’ha donat però, com ens passa al cine, els costarà reconèixer-la. No sortiran de la sala. Voldran mantenir l’esquema hegemònic.

Sánchez ha comunicat que ell sí que vol sortir del cinema. S’ha adonat de la nova realitat i l’ha assumida. No així els barons del PSOE. Ni els pesos pesants del PP.

Em puc equivocar, però probablement el PP i el PSOE acabaran pactant o preferiran noves eleccions. Ens costa massa assumir la pèrdua. Però si no deixen la còmoda butaca del cinema assumiran més endavant una pèrdua superior: els vots que seguiran perdent a les properes eleccions per no haver entès que ha arribat una nova realitat, governar ajuntant minories.