Ca l’Iglesias

La compra del xalet de Pablo Iglesias és defensable. La casa costa 600.000 euros, i són dos a pagar-la. Així que seria el mateix que si un d’ells adquirís un pis a Madrid d’uns 300.000 euros. Atès que tots dos porten temps treballant, potser han estalviat uns seixanta mil euros cada un per a l’entrada, el que deixa la hipoteca en uns 240.000 euros per cap. Si la sol·liciten a quaranta anys, surt a uns 500 euros al mes de quota cadascun. És a dir, una cosa assumible per a algú que guanyi uns 1.200 euros al mes.

Així doncs, Pablo Iglesias podrà defensar-se quan li plantegin aquesta qüestió en debats o entrevistes. Tot això ho ha pensat. I ja veuran com intentarà argumentar amb xifres que no ha fet res que qualsevol altra persona normal no pugui fer.

El problema és que no estem davant d’una qüestió racional, sinó emocional. El partit Podem va néixer del 15-M, un moviment de les capes de més baixos ingressos i que més van patir, i encara pateixen, la crisi financera i la creixent desigualtat entre classes socials que s’observa en bona part d’Europa, Espanya inclosa.

Molta d’aquesta gent no votarà Podem mentre Pablo Iglesias hi estigui al capdavant. En poden estar segurs. Perquè si alguna cosa tenia el 15-M era un ideal, un somni. A les persones ens calen utopies, vivim dels mites. I amb la compra de la caseta, per a molta gent de Podem ha caigut el mite i la utopia s’ha revelat com el que és: utopia. La sensació que envairà els seus votants és que els seus líders s’han tornat com aquells que els van decebre, la vella esquerra a la qual el poder va canviar i es va tornar conservadora. La nova esquerra deixarà de ser nova si Iglesias hi segueix al capdavant. Hi ha una dita que diu que si en la joventut un no ha estat d’esquerres significa que no ha tingut cor. I que si a la maduresa no és de dretes, és que no té cervell. Iglesias farà enguany 40 anys. De llibre. El problema és que viu de les esquerres.