Conversa amb un penjat

Escric aquestes línies des de Londres. Així que entro a la habitació (sóc al pis 14) de l’hotel per escriure l’article de cada dilluns veig un home a l’altre costat del vidre de la finestra. Està penjant d’una corda. L’ensurt és important. De seguida veig que porta casc. És un treballador netejant els vidres de l’edifici. El servei de neteja havia deixat la finestra oberta.

M’hi acosto i li pregunto si vol que tanqui la finestra. Em diu que tant li fa. Miro cap avall. Tinc vertigen. L’home vol fer un descans.

D’on ets?, em pregunta. De Barcelona. Hi ha feina a Barcelona?, aquí Cameron diu que estem millor però les condicions laborals són molt desiguals.

L’home es balanceja una mica de costat a costat com un pèndol. M’explica que ell ara està bastant bé, però que ha passat molts anys amb l’anomenat contracte zero : l’empresa no t’assegura cap nombre de dies de feina i et va trucant per fer substitucions.

Teniu prestació d’atur a Espanya? Sí, esclar. I fins a dos anys. Només? Aquí és il·limitada, però no pots marxar i has de presentar-te sovint a l’oficina d’atur. Hi ha gent que prefereix no treballar, però en realitat és un engany, et quedes atrapat en una supervivència precària. M’explica que la seva germana va decidir quedar-se embarassada amb disset anys perquè així et donen un pis gratuït i una pensió. Era la forma d’independitzar-se. Com que el seu noi és italià i no estan casats, doncs poden viure junts gratis.

Tinc molt vertigen de veure’l penjat. Em pregunta si tenim immigrants morint per arribar al nostre país. Li dic que sí. És terrible, em diu. Aquí estem commocionats pel darrer cas d’un nen ofegat mirant d’arribar a Anglaterra. Sembla mentida, li dic, la desesperació deu ser molt gran.

Sap?, em diu, ho fan perquè les seves vides pengen d’un fil.

Somriu i tira cap avall.