CORREPINSIBOTICLASTES

Coronavirus: periodisme o audiència?

Es un vell debat. Tradicionalment, els mitjans de comunicació escrits han tingut dues fonts d’ingressos: la venda de diaris i la publicitat. En els primers diaris la venda representava la major part dels ingressos i la publicitat era complementària. A poc a poc es va anar invertint la tendència. Actualment als mitjans digitals el 100% dels ingressos són publicitat i, per tant, es basen en el nombre de visites.

Des de llavors, el periodisme lliura una batalla entre el sensacionalisme, que dona diners, i l’ètica. El potencial econòmic del sensacionalisme és directament proporcional a la por de la notícia, la incapacitat del ciutadà de contrastar la veritat i el nivell educatiu de la societat.

No dubto del risc del coronavirus ni que realment, com va passar amb la grip aviària, l’Ebola o les vaques boges, sigui una malaltia contra la qual estats i ciutadans hem d’estar previnguts. No és sensacionalisme. Però també penso que notícies com aquesta, que poden generar alarma social, inquietud i angoixa, s’haurien de tractar d’una altra manera i, fins i tot, s’haurien de penalitzar si no responen a la veritat o generen alarma social sense motiu. Aquesta setmana hem vist en alguns mitjans la foto d’un xinès mort al carrer. El comentari a peu de foto indicava que era un símbol del que s’estava vivint a la Xina. En alguns mitjans especificaven, per sort, que no se sabia per què havia mort aquell home. Potser havia tingut un infart! Però com que portava mascareta, doncs la foto és ben útil a la causa. El mateix ha passat amb les notícies de si al nostre país es confirmava o descartava que hi havia una -una sola persona!- amb la malaltia. Com si fos un familiar, mig país estàvem esperant els resultats de l’analítica. Donar tant de pes a una anècdota contribueix a crear el neguit de “la malaltia ja ha arribat a la nostra terra”.

Crec que aquestes notícies són tan serioses com les que tenen a veure amb conflictes bèl·lics o amb terrorisme. Però, esclar, si la por s’estén, la gent entra a internet o visita webs i aplis de diaris en lloc de Netflix o un joc online. I ja se sap que en aquest segle la quota de pantalla és la quota d’ingressos. Tenim dret a estar informats. L’ARA ha publicat un dossier sobre el coronavirus, però no pamflets trucats, com sí que han fet altres mitjans.