Diagnòstic precoç

Aquesta setmana s’ha confirmat el descobriment d’un mètode que permet, amb una simple analítica, detectar vuit tipus de tumors cancerosos que encara no han produït símptomes. La importància d’aquest descobriment és que, com que es detecta tan ràpidament el tumor, amb una cirurgia el malalt pot quedar curat i evitar tractaments més tòxics com ara la quimioteràpia o la radioteràpia.

Com a persona que també ha passat un càncer i que va haver de rebre quimioteràpia fa gairebé cinc anys, puc assegurar que la precocitat dels diagnòstics és fonamental en medicina. Si es fa bé la prevenció, estalviarem molt en tractaments, i alliberarem recursos.

Ara bé, un dels problemes de poder comptar amb anàlisis que poden o no confirmar (amb més proves) una malaltia és la quantitat de possibles falsos positius que cal descartar. Generen també despesa i molta angoixa al pacient fins que es confirma si està malalt o no. Pot semblar que això no pot ser un argument quan es tracta de salvar vides. Però sí que ho és. De fet, amb els càncers de pulmó, els oncòlegs descarten certes proves perquè donen massa possibles casos de càncer que, en un gran percentatge, no ho són. Així, tot i que sembli inacceptable, una prova de diagnosi és socialment recomanable si s’equivoca poc, tot i que salvi vides quan l’encerta. És molt dur, però és així, ja que la prevenció és una qüestió que ha de ser avaluada des del punt de vista de la població global i no individual.

Recordo que en una de les meves ITV el meu oncòleg em va dir que m’havien analitzat massa marcadors tumorals. I que no, que calia fer només l’analítica del càncer que havia patit. “Per què?”, li vaig preguntar. I em va respondre: “Quina necessitat tenim de buscar coses que no tens?”

Aquest és el dilema: hem de saber el màxim i sospitar el mínim. I aquest és el repte de tots els que fan recerca al voltant de la prevenció.