El 1995 es va estrenar la magnífica pel·lícula 12 Monkeys, del director Terry Gilliam. Un virus assassí provoca una epidèmia i mata milions de persones. Els supervivents es refugien en comunitats subterrànies, fredes i humides. Bruce Willis fa de James Cole, un convicte que finalment troba l’Exèrcit dels Dotze Micos, un grup radical vinculat al virus.
La incapacitat de les empreses demoscòpiques per detectar la veritable dimensió del fenomen Podem a les passades eleccions europees m’ha recordat el film.
La demoscòpia funciona a través dels anomenats universos. La mostra mira de representar l’univers (la població sota estudi). I si aquesta mostra és representativa i suficient ens servirà per conèixer, amb un determinat interval d’error i confiança, com pensa o actua la població, sigui d’esquerres, dretes, correpins o boticlastes.
La irrupció de les noves tecnologies, especialment les xarxes socials, ha demostrat en les darreres eleccions que els mètodes tradicionals per mostrejar estan obsolets o són insuficients. És com si els Twitter, WhatsApp i Facebook de torn haguessin configurat un univers subterrani, paral·lel i clandestí de supervivents que miren de no ser aniquilats pel virus que està destrossant la societat. I aquest univers no és accessible pel carrer ni telefònicament. Per això les enquestes no els detecten, com tampoc els dolents no detectaven els supervivents amb els quals s’amagava Bruce Willis.
La incapacitat de les enquestes per conèixer la nostra societat és un símptoma més que encara no sabem el veritable impacte de les noves tecnologies en el consum de mitjans i moltes altres variables de comportament social.
I el tema és important, ja que qui ha passat desapercebut per la demoscòpia no era un exèrcit de 12 micos, sinó d’1,2 milions de micos.
