Enganyats

Diré una cosa que no hauria d’escriure en un mitjà en què col·laboro setmanalment. He constatat que els dies en què, pel que sigui, no puc escoltar les notícies o llegir la premsa, i no m’assabento de què ha passat al món, sóc més feliç que un correpins.

Tinc un amic que es va assabentar que la seva dona portava anys enganyant-lo. Havia tingut múltiples amants. S’han separat. Ell està fet caldo. Vam anar a fer una cervesa i em va dir que hauria preferit seguir sense saber res, enganyat, però feliç d’estar amb la persona a qui més estima del món, tot i les infidelitats.

De vegades a l’hospital veig un home o dona gran, d’àmbit rural sovint, que va d’un cantó a l’altre, seguint instruccions de metges o infermeres sense preguntar, com un autòmat, sense preocupacions pel diagnòstic. No s’assabenta de la seva malaltia, no cerca informació al Dr. Google, no demana probabilitats ni contingències. No pregunta i no pateix fent càbales sobre la següent analítica.

De vegades, un preferiria no saber. Ser ignorant. Viure al marge del seu entorn, del seu futur, de les mentides o les veritats, del que passa al seu país, de l’actualitat.

Però no podem. Va contra la nostra natura: curiosa, intel·ligent, controladora i inquieta. Voler saber ens fa créixer, aprendre, evolucionar i, sobretot, aproximar-nos a una felicitat conscient, i no inconscient.

No voler saber és propi de covards. El que passa és que, de vegades, estem cansats de lluitar. I diem: “Prou, no en vull saber res més”.

És una desconnexió temporal. Més aviat del que pensàvem tornem a estar llegint les notícies per canviar el món, i pendents que ens estimin com mereixem i anant a la consulta mèdica perquè els metges continuïn gestionant la nostra immortalitat.