Les retransmissions del Mundial són força bones, però hi ha un aspecte que se’ls escapa i que resulta patètic des d’un punt de vista de realització.
Em refereixo al moment en què els jugadors canten l’himne del seu país. La càmera va passant per davant dels titulars, alguns dels quals, envoltats per una música triomfant que gairebé no sentim des de casa, tenen els ulls tancats, la mà al cor o fins i tot ploren.
Suposo que amb tot això es vol donar una èpica a la retransmissió, tractant de reproduir en directe les emocions pròpies de pel·lícules com ara Gladiator, Top Gun o Evasió o victòria.
Però hi ha dos problemes.
El primer és que a casa no sentim la megafonia ni la gent amb claredat. Únicament sentim els jugadors cridant i desafinant en una mena de cor de gats correpins abandonats barrejats amb eugues en zel. Els jugadors s’assemblen als nens de P-3 a les funcions de Nadal. La directora alça la mà perquè cantin ben alt i els petits criden com si hi hagués foc a l’escola, obviant qualsevol harmonia o afinació. Doncs això és el que la tele retransmet als estadis.
El segon problema és que, amb les excepcions de jugadors ben plantats i atractius, molts semblen expresidiaris: tatuatges, mirades que fan por, mandíbules de boxejadors, crestes als cabells que, potser, estan tenyits de groc. Normal. Són jugadors i no actors de Hollywood.
El cas és que, quan acaben de cridar, els locutors, envoltats pels espectadors, afirmen: “Impressionant, se’ns ha posat la pell de gallina”.
Els de casa no donem crèdit perquè el que hem vist i sentit més aviat fa riure. Per sort, alguns himnes no tenen lletra...
Els realitzadors haurien de concentrar-se en l’espectacle del joc; l’èpica que la deixin per als cineastes.
