CORREPINS I BOTICLASTES

Globalització o fragmentació?

Els historiadors semblen d’acord que, des d’una perspectiva evolutiva molt àmplia, el món tendeix a unificar-se. Els contraris a nous estats dintre d’estats actuals justifiquen la seva posició dient que això va contra la tendència general. És cert?

Les llengües al món decreixen: vint-i-cinc llengües concentren la meitat de la població mundial. Amb vuitanta-tres en concentraríem el 80% i, en canvi, hi ha 3.600 idiomes que concentren només el 0,2% dels humans. Les religions es van reduint i les que queden concentren cada cop més adeptes. Les guerres són també menys i la convergència econòmica entre continents s’ha donat a l’Àsia i començarà aviat a l’Àfrica. El món serà cada cop més igual, global i homogeni. Senzillament descric la realitat.

Ara bé, el Regne Unit ha sortit de la UE. I Escòcia vol sortir del Regne Unit. Catalunya demana referèndum. ¿Són retrocessos puntuals en una tendència contrària? ¿És un efecte de la crisi econòmica, que, transitòriament, produeix un retorn als estats nació?

Doncs resulta que el nombre d’estats reconeguts i Constitucions al món augmenta exponencialment des del 1700. El 1900 hi havia uns cinquanta països al món. El 1960 ja eren més de cent. Actualment ens apropem als dos-cents. Això no vol dir que les organitzacions supranacionals, com ara la UE, no agafin més poder i protagonisme.

D’altra banda, aquesta dada respon a estats reconeguts. Des d’una perspectiva secular, infinitat de pobles i regions s’han anat agrupant en països. Però si considerem un estat sobirà reconegut i la seva Constitució com a unitat de mesura, amb les dades a la mà, cada cop n’hi ha més i no menys.

Quina és la veritable tendència real?