19/04/2015

Holocaust

2 min

Viatjo a Berlín per impartir una conferència a un grup d’empresaris. Disposo només d’una hora i escaig per visitar una ciutat on no he estat mai. En aquestes ocasions, habituals en la meva professió, penso que és millor quedar-me a l’hotel, no veure res i tornar-hi amb la família en un futur. Però la curiositat sempre pot més.

Pregunto a la recepcionista què puc fer en una hora i m’envia cap a la Porta de Brandenburg. Em perdo pels carrers i arribo a un lloc estrany. És un gran espai ple de monòlits de pedra gris, de diferents alçades, disposats en files. No sé què és. M’hi apropo. Les sensacions són fortes. Els primers monòlits són baixets, però a mesura que m’hi endinso són cada cop més alts i tinc la sensació d’estar dins d’un bosc de làpides gegants. Noto una sensació d’opressió, de tancament, com si em trobés en una mena de presó. Em sobta molt que, amb tantes superfícies de pedra, no hi hagi absolutament ni una sola guixada ni grafiti. Tampoc hi ha pixums de gos o de persones. Tot està molt net. Respiro respecte, un respecte profund.

Camino pels passadissos que formen les pedres. Les diferents dimensions em fan pensar altre cop en làpides. Però no porten nom. S’assembla als cementiris anònims dels soldats desconeguts, versió plomissa, densa, germànica. Algunes de les pseudolàpides són gegants. Les petites em fan pensar en nens. Els monòlits podrien ser perfectament símbols de persones dempeus. O ànimes. Sento una forta tristor.

Per fi, surto. No goso preguntar per on he passat. En el fons de mi, ho sospito. Els grans artistes aconsegueixen transmetre les emocions sense necessitat d’explicacions.

Dono l’esquena a aquest lloc i veig la Porta de Brandenburg. Al capdamunt de la porta, una formidable estàtua: una quadriga conduïda per la deessa de la pau...

stats