Incentius per als mestres

El filòsof José Antonio Marina acaba d’elaborar per encàrrec del ministeri d’Educació el llibre blanc de l’ensenyament. Entre altres coses, Marina ha recomanat que els millors mestres cobrin més mitjançant un sistema d’incentius.

El 4 de novembre, entrevistada per Jordi Basté, Irene Rigau, consellera de Cultura, va rebutjar-ho d’aquesta manera: “Qui ho dirà? El director? Llavors igual puntua millor un mestre perquè és d’un determinat color (polític). El supervisor? Igual no en sap de secundària i sí de primària”, va declarar.

És absurd descartar un sistema d’incentius per motius com aquests. Si incentivar serveix, busquem com avaluar un mestre, però no ho descartem perquè sigui complicat o pugui estar adulterat per raons personals.

L’avaluació de l’acompliment professional es produeix en gairebé la majoria de professions. En avaluació professional s’ha avançat molt. Hi ha metodologies molt ben dissenyades que poden corregir el biaix de certes variables, com ara el nivell sociocultural del centre, motiu esgrimit pels sindicats d’ensenyament, que també han rebutjat els incentius.

Ara bé, ¿ajudarien els incentius a un millor ensenyament?

Si alguna cosa sabem de cert sobre l’ésser humà és que respon als incentius. L’incentiu més important d’un mestre ha de ser intrínsec, l’amor a la professió, a ensenyar, la vocació. Però la investigadora Teresa Amabile ja va demostrar empíricament que, un cop assegurada aquesta motivació intrínseca, els incentius extrínsecs (reconeixement o diners, entre d’altres) tenen un efecte multiplicador sobre la qualitat. L’incentiu no és un premi per fer les coses bé, sinó per premiar a qui s’esforça per ser dels millors.

És curiós que al sindicat de mestres no creguin en una tasca que fan ells gairebé cada dia: ¿o no avaluen els mestres als alumnes?