Instagram, món feliç

No faig servir Instagram. El vaig desinstal·lar després d’uns quants dies d’utilitzar-lo. Tinc unes vuit fotografies penjades a la xarxa. No és que no m’agradi Instagram, però em vaig adonar que produïa alguna cosa en mi amb la qual no em sentia còmode. Veia el que feien els altres, els seus plans, o constatava un pla que m’havia perdut. Tenia la sensació que sempre m’estava perdent alguna cosa.

He sabut per usuaris d’Instagram que és habitual penjar fotos de plans passats com si fossin del dia d’avui; o que en un dia que ha resultat avorrit o desastrós un faci posar els nens en una escena idíl·lica i escrigui a sota: “Un dia perfecte amb els nens en un lloc o un altre”. En diuen postureig.

Usuaris actius d’Instagram em deien que el postureig fa molt de mal i produeix molta insatisfacció. D’una banda, crea la necessitat de demostrar als altres que estic fantàsticament, que tot és genial, que m’ho estic passant d’allò més bé, que la meva vida és perfecta. Tractem d’oferir una versió ideal de les nostres vides. Recorda la novel·la Un món feliç (Aldous Huxley, 1932), on la humanitat ha arribat a la felicitat permanent.

Per què gairebé ningú penja fotografies de moments dolorosos o tristos? ¿No formen part de la vida, també?

D’altra banda, el món feliç que projectem a Instagram pot portar els altres a una sensació de frustració: “Mira que bé que s’ho passa la gent, i jo, en canvi, aquí, avui no he fet res...” Prenem l’instant pel tot. La instantània, que només és això, un instant, es manté en pantalla i ens sembla contínua, permanent. I no ho és. La felicitat és tan etèria i subtil! Immortalitzar-la és l’exercici d’il·lusió més gran. Exhibir-la és l’exercici de vanitat més gran. I apuntalar-la amb un comentari, l’exercici d’engany i autoengany més gran.