Interès al 0%

Dijous Mario Draghi va abaixar el tipus d’interès al 0%. Què significa això? Significa que segons el BCE els diners no costen diners. Que el preu dels diners és zero. Que si un banc demana crèdit al BCE no ha de pagar. L’interès estava al 0,05%. O sigui que en realitat els diners han passat de no costar gairebé res de res a no costar res. Per què tant de rebombori? Suposo que perquè zero és realment zero. Res.

També va situar l’interès dels dipòsits al BCE al -0,4%. Si un banc demana diners al BCE i després els deixa dipositats haurà de pagar. La mesura està pensada perquè els bancs no es guardin els diners i els facin arribar a famílies i empreses. En definitiva: diners gratis si els demanes i que pagues si no els prestes.

De totes maneres, la novetat més impactant dijous, sota el meu punt de vista, va ser l’anunci de compres de deute corporatiu, és a dir, d’empreses. Ja em va semblar una barbaritat al seu dia que el BCE comprés deute sobirà, és a dir, deute públic. Aquesta no és la missió d’un BCE, així que encara ho és menys comprar deute d’empreses que poden tenir problemes per finançar-se. De quines empreses compraran? D’Abengoa? De Volkswagen? Amb quin criteri?

Ei, que els diners del BCE són diners de tots els europeus. Dels ciutadans. Diners públics per finançar deute privat. ¿Tan malament estem? Els mercats van celebrar la notícia amb una pujada estratosfèrica de les borses. Al cap d’unes hores es van enfonsar. I jo, que normalment no bec perquè ho tinc prohibit per l’oncòleg, me’n vaig anar a fer un gintònic. Ara no sé si per celebrar-ho o per oblidar.