22/11/2015

L’altra trampa

2 min

Us donaré un càlcul esgarrifós. De la totalitat de crèdit, públic i privat, que hem acumulat des del 1990 (2 bilions i mig d’euros), només un 20% s’ha traduït en un increment de valor de l’economia real, en un augment del PIB. On ha anat l’altre 80% que hem demanat prestat?

Doncs una bona part al que s’anomena inflació d’actius : increment en els preus d’immobles, terrenys, accions, borsa, etc.

Keynes va descobrir que oferir més crèdit a famílies i empreses servia de poc si les expectatives eren dolentes. La gent no demanaria crèdits o, si ho feia, guardaria els diners per si de cas. Ho va anomenar la trampa de la liquiditat.

Actualment vivim una trampa diferent. S’ha demanat crèdit amb expectatives negatives perquè la intenció era destinar-lo a inversions especulatives, no a activitats productives o consum.

D’altra banda, les empreses tenen encara capacitat productiva lliure, és més rendible posar a funcionar les màquines i abaixar preus que no pas tenir-les aturades. Com que els diners injectats no entren en el circuit de l’economia real, l’excés de producció pressiona els preus a la baixa i entrem en risc de deflació.

Això explica que, tot i la quantitat de diners que s’estan injectant a l’economia, estem gairebé en deflació (reduccions de preus).

És una situació nova! Liquiditat màxima i preus baixant!

La deflació és perillosa perquè s’acaba, tard o d’hora, convertint en reducció de rendes i salaris. I com que els deutes són fixos (no te’ls abaixen), si guanyem menys, costa més tornar-los.

La solució passa, entre altres coses, per limitar el crèdit a activitats productives reals i no a finançar especulació o ineficiència d’estats malgastadors.

stats