CORREPINS I BOTICLASTES

Macroeconomia 2016

Aquesta setmana l’Institut Nacional d’Estadística ha confirmat les dades macroeconòmiques del 2016. En termes agregats, els resultats han estat molt bons. L’economia ha crescut un 3,2%, com el 2015; acumulem tretze trimestres consecutius amb creixement del PIB. Per a enguany De Guindos assegura un creixement del 2,5%, i el BBVA fa estimacions fins i tot més optimistes. Recordem que el 2012 l’economia espanyola queia a gairebé el 3%.

S’han creat un total de 463.000 llocs de treball i podem acabar l’any amb uns 250.000 aturats menys, com a mínim.

L’endeutament públic, sobretot gràcies a les administracions locals, s’ha reduït en termes relatius, tot i que el deute total del sector públic augmenta. Però una mica d’inflació aquí i una mica de creixement allà fa que en relació al PIB hàgim assolit l’objectiu que es va comunicar a Brussel·les.

Cau també la morositat d’empreses i famílies, i el sector de la construcció ratifica signes de recuperació, fonamental per al sistema financer, que depèn molt del fet que les empreses d’aquest sector puguin fer front als crèdits ja reestructurats.

Ara bé, això és el total.

El problema que encara no hem resolt és el de la distribució interna d’aquest creixement. Es calcula que més de la meitat de la gent ocupada cobra el salari mínim interprofessional, que se situa en 707,60 euros al mes. Viure amb aquests ingressos és un miracle. Tenim encara prop d’un terç de les famílies espanyoles en risc d’exclusió social. El 13% dels treballadors estan en risc de pobresa... i tenen feina! Què pot esperar una persona que té feina i, tot i així, és pobra?

Som un dels països de la Unió Europea amb més desigualtat i temporalitat de l’ocupació. Les dades globals amaguen aquesta realitat, i són la causa de la desafecció política, dels populismes i de la veritable fragmentació social a la qual estem exposats.