Maleït Sant Jordi

Ja ha passat el Dia del Llibre. Dies abans t’han trucat. “Voldràs signar llibres?” La pregunta et mata. “Sí, quina il·lusió!” Penges. “Merda”, et dius. És el dia. Arribes a la primera parada de signatures. Veus un munt de gent fent cua i per un moment penses: “M’esperen a mi?” No, esperen el del costat. Seus a la cadira. Veus una pila dels teus llibres. Massa, n’hi ha massa. No en vendrem ni la meitat. Seus de costat, és un truc que ja sabem, sense mirar cap endavant, com si la cosa no tingués res a veure amb tu. Mires l’escriptor del costat. Catorze persones arriben perquè els signi el llibre. “De què tracta?”, li preguntes. T’ho explica, però t’és igual. Només vols apropar-te al seu èxit uns instants. “Molt bé”, li dius. Quina bajanada, penses. Una senyora agafa el teu llibre com si fos un cogombre. Ni tan sols s’adona que l’has escrit tu. “Quant val?”, et pregunta. Et vols morir. “No ho sé, pregunti-ho als que van de verd”. La de l’editorial que t’acompanya ho està passant pitjor que tu. Parles de coses intranscendents. Arriba, per fi, un lector. Li agraden molt els teus llibres. “Els he llegit tots”, et diu. No t’ho creus. Però somrius. “No me l’emporto, que ja el tinc”, et diu. Mentida, penses. El del costat segueix posant-se les botes. “Per què ell i no jo?” T’ho planteges tot. La teva escriptura. El teu estil. Els teus temes. La teva carrera sencera. Un malson. Al final potser n’has signat set o vuit. Els meus lectors no són aquests, et dius. Tornes a casa amb la satisfacció que ja ha passat Sant Jordi. Cap escriptor us ho dirà. Però així és com, molts anys, ho patim. Però cada any hi tornem. Perquè, a pesar de tot, ens agrada Sant Jordi, i perquè un artista mai no perd l’esperança.