Mirar-nos als ulls

Com ja vaig explicar en el darrer article, vinc de passar uns dies a Anglaterra. Londres és, cada cop més, una selva. La gent tirada pels autobusos, pel metro. Veus indigents a terra mig morts i la gent els evita com si fossin brossa que més tard un camió recollirà.

Em va impactar molt un anunci que vaig llegir en un vagó del metro. Deia, més o menys, així: “Segurament ja has establert contacte visual amb un desconegut. Massa tard. La situació es deu estar tornant incòmoda. Si haguessis comprat el nostre diari, els teus ulls serien ara en el paper i no en els ulls d’un desconegut”.

I anunciaven un diari londinenc.

Ho vaig trobar terrible. És cert que en algunes cultures, especialment les orientals, el contacte visual directe es considera de mala educació, intimidatori o ofensiu. Però no és el cas a Occident.

Què vol dir mirar als ulls d’un desconegut? O, què vol dir que un desconegut ens miri als ulls?

És la pregunta errònia. Perquè no vol dir res. Es tracta d’un altre ésser humà. Les persones ens mirem les unes a les altres perquè som persones.

Sí, ja ho sé. Hi ha gent estranya. Hi ha perills al món. Però... què significaria viure evitant mirades alienes als espais públics?

Jo, acostumat a una ciutat més petita que Londres, com és Barcelona, i que visc en una barriada, als “ferrocates” no només miro als ulls la gent, sinó que, en establir-hi contacte visual, somric. És una forma de saludar, de dir-li a l’altre: ets una persona, no ens coneixem; però no em molestes, ben al contrari.

Les ciutats s’han fet massa grans. Malthus va escriure molt sobre la superpoblació del món i la seva sostenibilitat. La conclusió era econòmica: no hi hauria prou recursos físics. Es va equivocar. No hi hauria prou recursos psicològics. I ja manca humanitat.