No perdono Pujol

L’11 d’agost de l’any passat vaig publicar en aquest espai un article titulat “Jo perdono Pujol”. L’article de llavors acabava així: “[...] si no ha robat diners públics, em sembla injust crucificar-lo [...]. És molt important que digui tota la veritat. I si veritablement no hi ha més que el que ha explicat, per part meva, està perdonat. Però si es tracta d’una mentida per ocultar mentides més greus, ningú no el perdonarà mai”.

Les informacions d’aquesta setmana, tot i que encara no hi ha una sentència judicial, són prou clares. Ingressos des d’empreses espanyoles i catalanes al seu fill redistribuïdes a tots els germans i la mare. Com diu la policia: “Aquests ingressos no poden ser una altra cosa que comissions il·legals per accedir a obres públiques”.

L’article que vaig escriure llavors es fonamentava en la presumpció d’innocència. Per ser del tot escrupolosos, caldria esperar a la sentència judicial, però les proves són tan evidents que si no reconegués ara que em vaig equivocar, la presumpció seria meva: presumpció d’estupidesa.

Em vaig equivocar i considero just reconèixer-ho públicament. Vaig defensar Pujol perquè em sap molt greu quan personalitats públiques estan sotmeses al judici popular abans de tenir proves i ningú no els defensa. No vaig tenir cap altre motiu.

La pressió fiscal a què estem sotmesos és molt elevada. Una renda mitjana, entre directes i indirectes, dedica al voltant d’un 70% dels seus ingressos a pagar impostos. I tot i així ens hem d’endeutar com a país perquè no hi arribem. La corrupció a través de comissions il·legals és una vergonya perquè són diners que ens roben i que podrien suposar rebaixades d’impostos o polítiques socials.

L’economia, i també la democràcia, es basen en la confiança. Quan aquesta es trenca, ja no queda res.