Odio Twitter

Amb Twitter hi tinc una relació d’amor-odi. L’he deixat tres cops i els tres cops hi he acabat tornant demanant disculpes per haver incomplert la promesa. El motiu és que, com que igualment el faig servir com a mitjà d’informació, acabo opinant d’alguna cosa i ja hi tornem a ser.

Algú em va dir que la xarxa social és un fantàstic canal de televisió i alhora un bar de borratxos. El problema són les identitats falses. Des d’un àlies és fàcil adreçar-te amb hostilitat a algú que, en canvi, està exposat amb la seva identitat, i encara més si és algú públic.

He pensat donar-me d’alta amb una identitat falsa i des d’allà deixar anar els meus instints més bàsics, però m’acabaria embrutint perquè, tot i ser sensat, soc conscient que l’ésser humà, en determinades circumstàncies, pot transformar-se fins a dir o fer coses que mai hauria pensat que diria o faria. Així que no, només piulo des del meu compte.

Un dels motius pels quals odio Twitter és que hi ha tant de soroll i tanta informació no contrastada que acabes vivint en una realitat paral·lela i tenint una visió esbiaixada del món. M’ha impactat llegir diversos articles que asseguren que un dels motius pels quals Puigdemont es va fer enrere del pacte amb Urkullu va ser la pressió rebuda a través de Twitter. La piulada de les famoses 155 monedes de plata de Rufián i els milers de mencions que el titllaven de traïdor. No sé si és cert, però aquesta possibilitat no deixa d’impressionar.

Crec que els polítics no haurien de llegir res a Twitter, perquè és molt difícil que no t’acabi influint. No és que la influència sigui dolenta, però sí que ho són les mirades esbiaixades, perquè un mai no sap si el que llegeix representa tota la població o una part. Esclar que, seguint aquesta premissa, al final el polític no hauria d’escoltar a ningú, només les enquestes. I també solen estar esbiaixades!

Crec que a tots ens passa com als polítics. Com que ja no sabem a qui creure, tornem a Twitter a investigar. I cada vegada que hi tornem l’odiem una mica més.