CORREPINSIBOTICLASTES

Pixar fora de test

El problema de l’audiovisual projectat en directe durant la Novena simfonia de Beethoven a L’Auditori per l’Agrupación Señor Serrano no va ser la figura de la polla en erecció en pantalla; ni els homosexuals fent-se petons a l’escenari en directe; ni el fum de discoteca mentre sonava l’ Himne a l’alegria. El problema va ser un altre i es diu pixar fora de test.

Jo, com a escriptor, entenc que de vegades escric per a la premsa; de vegades un llibre d’empresa divulgatiu i comercial; de vegades el guió d’una comèdia amb poques pretensions, o un text acadèmic, i de vegades una novel·la. Cada format requereix una estètica, un estil narratiu i un nivell artístic i intel·lectual diferent.

El problema de l’aposta de L’Auditori va ser posar un audiovisual conceptual com a rerefons d’una de les obres d’art més sublims, atemporals i elevades de la història de la música. Un audiovisual com el que es va veure està bé per a una sèrie de teatre o de televisió, on, si voleu, diferents companyies representen amb imatges fenòmens com ara el futbol, la política o la UE.

Per cert, segon gran error. Van escollir fer una representació visual de la UE. I la Novena de Beethoven és molt més que l’himne de la Unió, que només agafa un fragment d’un dels quatre moviments.

I que no em diguin ara que el públic és massa tradicional i no entenem res, que això és avantguardisme i que si tots féssim igual Beethoven no hauria posat mai veus a una simfonia. No. El públic hauria aplaudit si a la pantalla hi hagués vist art, emocions i sentiments. Però no conceptes. Es podrien haver projectat en directe mil coses, però, sisplau, imatges alineades amb els matisos, la sensibilitat, els sentiments o l’expressió d’una obra artística. La mateixa projecció en directe a TV3, la compro. Però no amb dos-cents músics fent Art amb majúscules amb una obra que, gairebé dos-cents anys després, omple teatres arreu del món.

Vam veure uns dos-cents conceptes que allà no tocaven.