CORREPINSIBOTICLASTES

Pobles com ciutats

Des de fa uns deu anys, la globalització dels sectors financer, de la distribució tèxtil, de la restauració i de l’electrònica va fer que en moltes ciutats els locals dels carrers més transitats i emblemàtics estiguessin ocupats per les mateixes botigues.

El cas és que un viatjava a la capital d’un país occidental i li semblava que era al seu propi país. El centre de les ciutats era gairebé idèntic: un Starbucks, un Burger King, un McDonald’s, un Zara, una botiga Apple, una sucursal del Deutsche Bank...

Les ciutats, a excepció dels monuments i l’estil constructiu, anaven configurant una oferta comercial cada cop més semblant.

Però la qüestió és que aquesta tendència s’ha començat a traslladar també a alguns pobles. Aquest cop no a través d’empreses globals, sinó mitjançant els plans urbanístics. L’altre dia, comentant les obres d’una rotonda d’una població important de la Cerdanya, un botiguer em deia que no entenia per què el disseny dels carrers, de les places i de les cruïlles havia de modernitzar-se amb criteris de gran ciutat. No necessitem semàfors, no necessitem zones blaves, no cal posar rotondes que s’emportin els vestigis i empedrats tan autèntics que teníem al poble. Precisament, em deia, a la gent li agrada sortir de les ciutats per trobar-se amb l’autenticitat i la tradició dels pobles. És com si els responsables municipals volguessin acostar la fisonomia dels pobles a la de les ciutats. Per què? Per semblar més moderns? Quina ximpleria!

Més enllà de la seguretat viària i que, lògicament, l’urbanisme ha d’anar evolucionant, és cert que la uniformitat urbanística d’un territori va contra la seva diversitat i la seva història. Si alguna cosa ens fan perdre les economies d’escala, les grans corporacions i les agrupacions d’estats és la diversitat, l’excepció, la diferència, l’artesania, fins i tot urbanística.

Hi ha un petit poble a Itàlia, a la Ligúria, on està prohibit circular-hi en cotxe. De cabre-hi, n’hi caben. Però no es tracta d’això, diu l’alcalde. Es tracta de conservar el que la gran urbs no ha pogut conservar.

És un vell debat: progrés o tradició. Però jo dic: ¿no és precisament innovar, progressar conservant el que és autèntic de la nostra història?