Possible o probable

L’altre dia, un psicòleg amb qui estic col·laborant en un llibre que publicarem aviat em deia que un dels problemes amb què molt sovint es troba amb els seus pacients i que els provoca molt patiment és la confusió entre possibilitat i probabilitat.

¿És possible que agafant un avió tingui un accident? Sí, ho és. Però ¿com és de probable? Molt poc, per no dir gairebé impossible. L’any passat, pels aeroports del nostre país van passar cent cinquanta milions de passatgers. Cap accident. Ara bé, pugem a un avió i ens posem a patir.

Això que és molt obvi per a una estadística d’accidentalitat ho podem traslladar a les relacions professionals. Molt sovint evitem o ens lliguem a una situació o relació per culpa de confondre possibilitat amb probabilitat. Tenim un superior a la feina que és insuportable, que ens ha fet la vida impossible però que, molt de tant en tant, té una bona paraula o un bon detall. Tot i que el 99% del temps és una persona tòxica, vivim esperant que canviï, confonent probabilitat amb possibilitat. ¿És possible que sigui un bon cap? Sí, però ¿com és de probable si després de tants anys ens segueix creant angoixa?

Passa també amb les relacions personals. Ens passem mitja vida esperant que aquell amic o aquella persona canviï perquè, és cert, de possibilitat sempre n’hi ha. Però la pregunta no és si és possible el canvi, sinó si és probable. Perquè, quan una cosa és improbable, cal actuar.

La confusió entre probabilitat i possibilitat té l’origen en una esperança malaltissa, un excés de responsabilitat, un compromís mal entès o un sentiment de culpabilitat que no té res a veure amb el present. La possibilitat és bonica i cal viure esperant coses possibles, però viure esperant coses improbables porta al malestar, la tristor, la desesperança o la depressió.

Assumir que una cosa possible és massa improbable requereix valentia i determinació. Bona setmana a tothom.