Relleus 4x100

En l’atletisme, una de les proves d’equips més popular és la de relleus 4x100. Són quatre corredors i cadascú corre cent metres amb una peça a la mà que s’anomena testimoni. Quan un corredor completa els cent metres, entrega el testimoni al següent i, mentre el rep, comença a accelerar per tal d’afrontar els següents cent metres.

La dificultat d’aquesta prova és que quan un dels corredors està arribant al seu company va a màxima velocitat, mentre que l’altre ha de començar a accelerar. Durant aquesta operació, el testimoni pot perdre una mica de velocitat. El secret és que el testimoni no perdi velocitat durant el moment de l’entrega. És un treball de coordinació i d’equip, no només de velocitat.

Als Jocs Olímpics de Pequín, a l’equip americà, en una d’aquestes transicions, els va caure el testimoni a terra. És una fatalitat. Res a fer. Paradoxalment, uns dies abans, a l’equip femení dels Estats Units els va passar el mateix. Però, no s’ho perdin, en uns Jocs Olímpics previs va passar el mateix.

Els americans van guanyar moltes de les proves individuals, però no de relleus. Diuen que la societat americana és una societat individualista, poc solidària. I potser és aquest el motiu pel qual, en esports, excepte en el bàsquet, destaquen molt més en modalitats individuals que en modalitats d’equips. No sé realment si és el motiu, però explico aquest exemple perquè penso que el futur professional sense treball en equip ja no serà res.

I això és el que hem d’ensenyar a les nostres escoles. La tecnologia i la globalització estan portant especialització i, cada cop més, la necessitat de treballar ara amb uns, ara amb altres. Ara al nostre país, ara a l’estranger. Ja no guanyen els més ràpids, sinó els que col·laboren millor.