CORREPINSIBOTICLASTES

Suspendre música o plàstica no importa

L’altre dia, el meu professor al Conservatori em va dir que tocar el piano està considerada una de les activitats mentals més exigents. El cervell ha de ser capaç de llegir dues línies alhora, la de la mà dreta i la de la mà esquerra. A més, la mà esquerra està escrita en clau de fa i la dreta en clau de sol. Perquè us en feu una idea: és com si llegiu alhora en català i castellà. A més, el que es llegeix s’ha de traslladar a la cinètica de la mà i dels braços al teclat.

Poso aquest exemple perquè ens està costant molt superar la creença que les matemàtiques, la física, la química o les llengües són les matèries fonamentals. I que les arts plàstiques, la música, la dansa o l’educació física són les matèries sense importància. Si el nen o la nena té un excel·lent en matemàtiques, ens importa poc que hagi suspès música. En canvi, si suspèn matemàtiques, l’excel·lent de música no ens alegra gaire. Doncs bé, l’habilitat numèrica i lògica que requereix llegir música és superior a la de les matemàtiques. I, encara més important, les assignatures artístiques combinen no només les capacitats, sinó també el criteri i la sensibilitat. Davant d’una equació resolta, poc criteri més queda que no sigui solució “correcta” o solució “incorrecta”. Per contra, davant una interpretació, dibuix o escultura, l’infant experimenta i descobreix una cosa meravellosa: el seu criteri. M’agrada o no m’agrada. M’arriba al cor o no m’arriba al cor. M’emociona o no m’emociona. Descobreix l’estètica, la bellesa conjuntada amb la tècnica, l’habilitat, la tradició.

Howard Gardner va escriure un llibre que va revolucionar el concepte de coeficient intel·lectual. Es titula Les intel·ligències múltiples. La capacitat analítica era només una de sis possibles. Un sistema educatiu de valor hauria de donar el mateix pes a totes les matèries, és a dir, a totes les intel·ligències.