Tothom el volia

Si cinc màquines triguen cinc minuts a fabricar cinc objectes, ¿quant trigaran 100 màquines a fabricar 100 objectes? Deixo oberta la resposta per al que vulgui pensar-ho, però aviso que és una de les preguntes del famós test de reflexió cognitiva que van fallar el 80% dels estudiants de Harvard i que va servir per demostrar que tenim dos nivells de pensament. Un primer nivell, més ràpid i intuïtiu, comet més errors; un segon nivell, més lent però més racional i analític, l’encerta més.

A la vida tendim a decidir amb el primer nivell perquè és menys cansat, més fàcil i, fins i tot, més lúdic. Només hi dediquem el nivell més racional quan ens hi juguem molt o tenim molt a perdre-hi, però no quan creiem que hi tenim molt a guanyar.

Fixem-nos que les persones que juguen a borsa (escric el verb jugar amb tota la intenció) actuen racionalment quan es tracta de limitar les pèrdues i de manera irracional, i fins i tot ambiciosa, quan es tracta d’aconseguir beneficis. I per això, en realitat, acaben perdent.

Aquesta teoria del comportament, actualment incorporada a la teoria econòmica, explica moltes de les decisions que prenem. La demanda d’habitatges era enorme quan estaven cars i ara que els preus han caigut... la gent no els vol! És cert que hi ha menys crèdit, però tampoc hi ha interès a invertir. Conec una persona que va adquirir un terreny a un preu desorbitat. Se’l va menjar. Em va reconèixer que sabia que el preu no tenia cap sentit. “¿I llavors per què el vas comprar?” La seva resposta mai no l’oblidaré: “Perquè tothom al poble volia aquell terreny”. En economia personal, pensar amb el primer nivell pot sortir molt car.