Misc 19/05/2014

Vestits de comunió

i
Fernando Trias De Bes
2 min

Mes de maig, mes de comunions (tranquils, que no parlaré d’en Navarro). ¿No us heu adonat que cada cop són més freqüents les primeres comunions de nens en què els pares no som practicants o, fins i tot, hem perdut la fe?

Els sacerdots ho saben i, a les homilies, després de dir als nens que és un dia molt important i el que significa, s’adrecen als grans i ens deixen anar alguna indirecta. La més bèstia que vaig sentir d’un capellà va ser: “Bé, espero que aquesta primera comunió que els vostres fills reben avui no sigui l’última”. Directe al fetge, com faria un autèntic boticlasta!

El temor del capellà no era infundat. La setmana següent, a les famílies no practicants, sense festa, mag, càmera de fotos, rellotge, padrins i àvies, de combregar no se’n recorda ni el nen.

Aviat, en comptes de dir “En Jordi fa demà la primera comunió”, direm: “En Jordi fa demà l’única comunió”.

És una situació que recorda Nadal, que celebrem per tradició i per trobar-nos amb la família, però cada cop menys amb motiu del naixement de Jesús. Les primeres comunions s’estan també transformant en una commemoració, cosa que no deixa de ser irònic: portem a combregar per primer i únic cop els nostres fills per commemorar que, fa temps, combregàvem regularment. Kafkià.

Més enllà de la pressió social, o del fet que és la versió occidental de la festa de la fi de la infantesa, en l’àmbit purament religiós alguns pares pensem que és la nostra tasca deixar-los combregats, i ja decidiran els nens què volen fer quan siguin grans.

Aquesta decisió es fonamenta en una raó ben senzilla: tenim por de la mort. Tots en tenim. I com que no sabem què passarà després de morts, preferim que els fills facin el que nosaltres hem deixat de fer.

I per això anem tots vestits de comunió aquests dies, per si de cas.

stats