Violència o no violència

Els que em seguiu a l’ARA sabeu que no soc independentista. Però em vaig alegrar de l’alliberament de Carles Puigdemont. Per què? Doncs perquè, tot i que es va saltar la llei, no mereix la presó. Ni ell ni Junqueras ni la resta. És cert que la llei és la mateixa per a tots i que incomplir-la suposa condemnes. Però és obvi que els dies de la proclamació de la República Catalana el que es volia era pressionar Madrid per forçar el diàleg, sense fer efectiva la proclama. Un equilibri impossible des del punt de vista legal (aquest va ser l’error) però real des del punt de vista polític.

Per què ara centrem el debat en si hi va haver o no hi va haver violència per concloure si les resolucions judicials han estat justes o no? No. No. Qualsevol conflicte no canalitzat a través de la negociació i el diàleg és susceptible de generar violència. Ara bé, el comportament passiu agressiu també produeix violència. La passivitat pot trencar la tranquil·litat. De vegades, la responsabilitat d’una eventual violència és responsabilitat de les dues parts.

La resolució judicial alemanya envia un altre missatge. Alemanya i Espanya són molt semblants políticament, socialment i econòmicament. Si el que aquí és presó preventiva allà és llibertat, no s’obre un debat legal o processal sinó polític. El fet que dos països que comparteixen espai econòmic, polític, social i monetari tinguin dues lleis tan diferents no assenyala el jutge sinó el polític. Posa de manifest que tota llei és relativa. No l’aplicació de la llei, que sí que és absoluta, però sí la mateixa llei. I una divergència legal entre països similars subratlla la naturalesa política del conflicte i evidencia que la pura aplicació de la llei no només no és el camí sinó que pot acabar generant violència per passivitat política davant d’un moviment amb el qual la meitat de Catalunya no combrega però que és tan pacífic com legítim.