04/03/2018

Viure molt o viure bé

2 min

Aquesta setmana he impartit un seminari a un col·lectiu de metges i directius del sector sanitari sobre tendències socials. Al curs hem debatut sobre l’esperança de vida, dels anys que es pot viure ara. Els metges estan més preocupats per la qualitat de vida a la vellesa que no pas per quants anys la medicina aconsegueixi allargar l’existència.

Al dinar, m’he assegut al costat d’un uròleg. Em diu que està jubilat. Bona planta, alt, esquena ben dreta quan camina, mirada viva i agilitat mental.

Parlant de temes personals, l’uròleg em diu que té només un ronyó. Li dic que quina ironia que un uròleg acabi perdent un ronyó. M’explica que no el va perdre, que el va donar. No m’ho podia pas creure. Un uròleg que dona el seu ronyó. El va donar a la seva germana, que necessitava un trasplantament i eren compatibles. Va ser a l’Hospital Puerta de Hierro de Madrid. Penso que quan un no en coneix els riscos potser és més fàcil prendre certes decisions. Però l’uròleg ha fet un centenar de trasplantaments durant la seva vida professional. M’explica que es pot viure perfectament amb un ronyó, que no hi ha absolutament cap diferència i que, per a ell, la donació no va suposar cap esforç.

Em diu que ara té 75 anys. Jo n’hi hauria posat molts menys, ja que es conserva d’allò més bé. Li pregunto quants anys fa de la donació, pensant que fa molt de temps. Em respon que fa un any i mig! I aquí és on ja em trenca els esquemes. Als 73 anys, un uròleg decideix passar pel quiròfan i quedar-se amb un sol ronyó en una etapa de la vida en què la salut declina. M’explica que als quinze dies de l’operació ja estava fent un viatge en cotxe, conduint ell mateix, que la seva germana està curada, que tots dos estan perfectament i que la unió entre ells és ara més especial. Li demano permís per explicar als lectors de l’ARA aquesta història. “D’acord, però sense el nom, vull passar desapercebut”, em diu.

Acabo el curs i me’n torno a casa pensant en l’esperança de vida. Tots els fets i estadístiques que he presentat em semblen ara absurds. Perquè hi ha una cosa molt més important que viure molt o bé: i és viure amb amor.

stats